"Les tres gràcies" de Rubens; "Monjo vora el mar" de Friedrich; "La família de Carles IV" de Goya; "Impression" de Monet; "El petó" de Rodin, etc només són una petita part d'allò que s'anomena Art. Certament Goya, Monet, Friedrich, etc. són uns vertaders genis. No obstant l'art va molt més enllà que una "Mona Lisa" o unes "Tres meninas". L'art és qualsevol dibuix que fa un infant de 4 anys a classe; és qualsevol grafit il.legal en una paret; qualsevol gargot que hom fa quan està immensament enfadat amb sí mateix; i som, sens dubte, cada un de nosaltres. Perquè l'art és l'expressió d'un sentiment, la manifestació d'un desig, la personalitat d'un ésser, la seva manera de fer, i sobre totes les coses, L'ART ÉS UNA COSA ÚNICA. És per això que no podem tancar la nostra visió de l'art en les magnífiques obres d'esplèndits autors que veiem diàriament en anuncis publicitaris, portades de llibres o dibuixos de roba, perquè hi ha un nombre infinit de manifestacions artístiques que no tenen res a veure amb una pintura, escultura o arquitectura; que tenim molt més a prop del que ens pensem i que poden, fins i tot, formar part de la nostra vida.
QUÈ HI HA MÉS MERAVELLÓS QUE SER PROTAGONISTA D'UNA OBRA D'ART?

Títol del llibre: Onze minuts
Autor/a: Paolo Coelho

Sens dubte Paolo Coelho s'ha convertit, al llarg d'aquests últims anys, en un escriptor rebel.lació. "El alquimista", "Brida" o "La quinta montaña" són alguns dels llibres més famosos que ha escrit, així com també dels primers de la seva carrera com a escriptor.
Ara us convido a què llegiu el seu últim llibre, "Onze minuts", un llibre que, juntament amb "Verònika decideix morir", trenca completament amb la temàtica de totes les obres de Coelho.

La història tracta d'una noia jove d'uns vint anys nascuda a Brasil que, cansada de la seva vida rutinaria i sense sentit, decideix tirar-se a l'aventura i anar-se'n a viure una temporada a Europa, concretament a Suïssa, on acaba exercint-hi la prostitució: una manera fàcil i ràpida de guanyar diners.

Plena d'emocions, de sexe i d'amor, l'obra capta l'atenció del lector des del primer moment. Hi ha un nombre infinit d'autèntiques descripcions físiques que et permeten realitzar una visió detallada i real de les ciutats i les persones; i unes excepcionals reflexions que deixen al públic en un vertader estat pensatiu.

OBRA: MONJO VORA EL MAR
AUTOR: CASPAR DAVID FRIEDRICH
ESTIL: ROMANTICISME ALEMANY
CRONOLOGIA: 1808-1810
LLOC: MUSEU STAATLICHE, BERLÍN

Com gairebé tots els quadres de Friedrich, "Monjo vora el mar" és una de les millors representacions que es poden fer de la nova tendència artística que va ocupar Europa a principis i mitjans del segle XIX. Estic parlant, com molts de vosaltres ja deveu saber, del Romanticisme.
Aquesta és una obra que, sens dubte, et desperta la sensibilitat i sobretot la nostàlgia. Mostra, mitjançant una petita silueta d'un monjo, la insignificància de l'home davant el món que és expressat pel mar, el cel i la terra. L'home depèn d'aquest món: depèn de la terra per tenir un sòlt, de l'aigua per sobreviure i del cel per eliminar qualsevol idea de claustrofòbia.
Friedrich a "Monjo vora el mar" ha volgut demostrar que l'home no és res comparat amb el gegant i esplèndit món que l'envolta, i que si ja amb ell és poca cosa, sense ell no seria res. Us podeu imaginar aquest mateix monjo, en un quadre de les mateixes proporcions, sense el magnífic paisatge del mar i el cel? Seria un quadre pobre i lleig.
Per altra banda cal parlar específicament del monjo. La soledad és el que més s'expressa en aquest quadre. I per què un monjo i no un altre tipus de persona? Jo crec que si Friedrich va decidir pintar un monjo al quadre i no un burgès, per exemple, és per la crisi que l'església estava experimentant en aquell moment. Era a mitjans del segle XIX, havent passat la il.lustració i la revolució francesa; havent passat per tots aquells filòsofs/científics que deslegitimaven l'església i deien que si un llapis queia a terra no era perquè Déu ho volgués així, sinó perquè hi havia una força anomenada gravetat provinent del centre de la terra que feia que el llapis caiés. Sí és cert que l'església com a institució encara tenia molta força a l'estat, però s'estava perdent, s'estava quedant sola, com el monjo.

Quant a l'aspecte més formal i tècnic del quadre es poden observar tres dimensions clarament indentificades i de diferents proporcions: la terra, amb la proporció més petita; el mar, una mica més gran; i el cel, que ocupa gairebé tres quartes parts del quadre. El mar i el cel s'uneixen a l'horitzó amb una línia horitzontal perfecta que trenca amb tota la sensació de moviment que el quadre posseeix. Un moviment molt i molt pacífic que fa que el quadre tingui una certa tranquil.litat i serenitat, donada per les onades del mar i el color del cel, que es contraposa amb la idea de nostàlgia i solitud que ve donada pel monjo, que a més està d'esquena al quadre cosa que encara l'aïlla més del món.

No fa més densa la llum
el teu cos que ara tinc als braços
Ni és llunyana la tarda
en els teus ulls expectants i tan tendres

S'atura el temps en cada paraula,
repetida perquè esdevingui nova
i és colpidorament fàcil de creure
si puc tenir-te entre els braços.

Miquel Martí i Pol