Una comissió ministerial proposa eliminar les carreres d'humanitats i filologia catalana

Presidida pel rector de la Universitat Autònoma de Madrid, la subcomissió aposta per mantenir la carrera de llengua espanyolaMARCEL BARRERA. Barcelona

Els títols universitaris de filologia catalana i d'humanitats corren el perill de desaparèixer. Una subcomissió creada pel Ministeri d'Educació i presidida pel rector de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Ángel Gabilondo, ha aprovat per amplíssima majoria un polèmic document que serà presentat al govern espanyol i al Consell de Coordinació d'Universitària. El text, rebutjat ja per la comunitat universitària de Catalunya, proposa elimina del tot humanitats i difumina els estudis de llengua i literatura catalana en un únic ensenyament de graduat en llengües i cultures modernes en què també s'inclou el gallec, l'euskara, l'italià i l'alemany. La proposta, en canvi, manté els estudis de llengua espanyola i planteja unificar en una de sola les carreres d'història i història de l'art.

Vilaweb -El Punt Digital- Dimarts 3 de maig de 2005

Com aquesta notícia moltes més.
La veritat és que des de Madrid cada dia la diuen i la fan més grossa.
És completament indignant i incompresible com algú pot fer un document com aquest i com un ramat de, direm ximples per suavitzar l'assumpte, pot aprovar-lo.
És que ningú ha pensat què suposaria eliminar la carrera de Filologia Catalana?
No pot ser que una llengua oficial no tingui la seva pròpia carrera. Si s'elimina aquesta carrera o es subordina a una altra les conseqüències poden ser fatals:
Tal com diu molt bé a la notícia de la web digital del diari el punt, el document proposa unir en una sola carrera les llicenciatures de Filologia Catalana, Filologia Vasca, gallec, alemany i italià. Està molt clar, doncs, que l'estudi de les llengües no serà tan eficient ni detallat com en les carreres actuals. En aquest moment la llicenciatura de Filologia Catalana dura quatre anys, i la llicenciatura de llengües modernes que volen instaurar també durarà quatre anys però amb l'estudi de cinc llengües. Sortiran igual de preparats els estudiants? Rotundament, no. Després de fer aquesta llicenciatura no crec que hi hagi molts estudiants que es vulguin dedicar a ensenyar català ja que a més podran disposar de l'alemany que actualment està evolucionant molt internacionalment. Els llicenciats actuals de Filologia Catalana un dia s'aniran acabant i ja no hi haurà ningú per rellevar-los. El cicle retroalimentari, per tant, també s'acabarà. I precisament és el que vol Gabilondo: EXTINGIR A POC A POC LA LLENGUA CATALANA SENSE QUE NINGÚ SE N'ADONI.
Si la qüestió està en què actualment la carrera de Filologia Catalana té molt poca demanda trobo absurd que s'arribi a extrems com aquest. Estic d'acord que les humanitats estan en una petita crisi aquests anys, i que hi ha molt pocs estudiants implicats en aquestes carreres. Però la història sempre s'ha anat alternant. Si bé és cert que actualment les ciències són les que dominen i "passen la mà per la cara a les humanitats", fa uns 30 o 40 anys era el revés. I n'estic completament segura que la història canviarà perquè sempre ha canviat.
Realment espero que des de la Generalitat i altres institucions catalanes es faci alguna cosa per frenar aquesta proposta.
Ja sé que segurament el document no es durà a terme perquè ni el govern català ni tampoc la opinió pública de Catalunya ho permetrà. Però és que no puc entendre com algú pot dur a terme una proposta com aquesta.
També vull parlar de la subordinació de la carrera d'Història de l'Art dins la d'Història. Potser són llicenciatures que tenen algunes assignatures i característiques semblants, però no poden ser, sota cap concepte, una mateixa carrera.
Si l'art s'incorpora dins la història, a les classes només s'explicaran els quadres i les tendències artístiques dins una relació de fets històrics, però no s'explicarà els pensament i idees de l'autor que van fer que un quadre determinat fos de color verd i no vermell i que una persona determinada fos pintada d'esquenes i no de front. L'art perdria la seva essència sota unes bases objectives històriques.
NO PODEM PERMETRE QUE LA CULTURA I LA LLENGUA SIGUI CASTIGADA D'AQUESTA MANERA.

José Play: “Ojalá llegue el día en que vaya a un vídeo club y me encuentre las películas X mezcladas con las del cine convencional”

- Según las estadísticas, los consumidores de pornografía han aumentado considerablemente en estos años. ¿Hasta dónde crees que puede llegar este fenómeno?
- Pues ojalá llegue el día en que vaya a un vídeo club y me encuentre las películas X mezcladas con las del cine convencional sin necesidad de ir detrás de una cortinilla como un bicho raro; o que puedas poner una película porno en un día normal, no a las seis de la tarde porque no es lógico que un niño de seis años las vea, pero sí en otros horarios. Me parece más abominable ver por la televisión como apedrean a una mujer envuelta en una manta porque ha sido infiel a su marido, como he visto esta tarde.

- ¿Hay mucha o poca pornografía?
- Muy poca. Tendría que haber muchísima más: en televisión y en todas partes. El sexo es algo que en el fondo nos gusta a todos. Lo llevamos en la genética, es un instinto de apareamiento entre seres humanos. La gente tendría que disfrutar y me parece ridículo que el sexo sea un tabú social. La gente que reprime su sexualidad es porque ha tenido un problema o porque no se siente a gusto con él mismo. Lo que deberíamos hacer es encontrarnos con nosotros, disfrutar de como somos... ¡Y del sexo! ¡Si es lo más divertido que hay!

- ¿Cuáles son las razones por las cuales hay tantos tabúes?
- Una sociedad que viene de unas bases católicas y de una represión brutal que hoy por hoy todavía arrastramos. Todas las religiones están en contra del sexo porque es una manera de reprimir los sentimientos de la gente. Es más fácil dominar a una persona que no disfruta de las cosas, que a una que disfruta de la vida. Las religiones utilizan el sufrimiento de las personas. Es tan ridículo! Las religiones en sí están muy bien porque la gente debe tener fe en algo, pero los que las manejan... Tu vas al Vaticano y es el país más rico del planeta, en pocos metros cuadrado están las mayores riquezas del mundo. Y es una paradoja. ¿Es que Jesús predicaba en templos de oro? Si predican que demuestren a la gente lo que predican, quizás así tendrían más fieles de los que tienen. Antes estaba muy bien, pero en estos tiempos ya no.

- ¿Qué medidas se utilizan para la prevención de enfermedades?
- Cada mes tenemos que pasar un test de SIDA, hepatitis, gonorrea i sífilis.

- ¿Conoces algún caso de infección?
- En cuanto al SIDA, en la historia del cine X, no creo que hayan superado los diez casos de contagio. Es mucho más peligroso cogerlo en la calle que en el mundo de la pornografía porque claro, ten en cuenta que un/a actriz porno se hace el test casi cada mes. De gonorrea sí que he conocido casos. Yo mismo he cogido gonorrea. Pero bueno, con pastillas se cura en dos días. Con unas normas básicas de higiene no hay problema. El problema real está en la calle con la gente que es portadora del SIDA, no se hace análisis y contagia a la otra gente.

- ¿Por qué está desprestigiado usar el preservativo en el cine pornográfico?
- Pues porque parece que es un instrumento que estorba. Las escenas pornográficas con preservativo no venden porque el consumidor no quiere ver preservativos en las películas pornográficas. Es un símbolo de cortarrollos aunque no debería ser así porque si no tienes una relación estable es la solución más lógica.

- Rocco Sifredi es considerado un dios del cine pornográfico. ¿Qué lo diferencia de los otros actores?
- Rocco, y Nacho también, son dos personas que viven su trabajo como pocos otros. Los dos tienen un pene grande pero eso no es lo que los hacen ser grandes estrellas del porno, porque lo esencial de la pornografía no es tener un pene grande. Nacho i Rocco están ahí porque tienen un carisma especial, son personas que cuando las ves en vivo te trasmiten algo especial y se nota que están el 100% seguros de lo que están haciendo. Cuando están rodando una escena se olvidan de todo, hacen que la chica disfrute y que el sexo que transmiten sea 100% real.

- ¿Cuándo y por qué decidiste que serías actor porno?
- Nunca decidí ser actor porno. Yo tenía una visión muy negativa del porno pero conocer a Nacho Vidal hizo darme cuenta que el mundo del porno es mucho más simple, real y sencillo de lo que yo me esperaba. Hace cinco años conocí a Nacho que con unos vídeos caseros míos que había visto me dijo que valía para eso. Era una época de mi vida en la que no sabía muy bien lo que quería hacer y pensé en probarlo.

- ¿Lo aceptó tu familia?
- En mi caso a mi familia no le sorprendió para nada; conocían a Nacho y sabían a lo que se dedicaba. Seguramente les alegraría más verme haciendo un trabajo que la gente dice “normal”. Pero no fue así y lo aceptaron. Mi padre está super orgulloso de mí. Por desgracia en esta sociedad un chico que hace porno es un campeón, y una chica en cambio es una prostituta. Y a mi padre, por la parte que le toca, que sus amigas le digan: “Ay queremos conocer a tu hijo...”, creo que le llena mucho.

- ¿Tienes pareja formal? Si es que sí, ¿Cómo lo lleva?
- Sí, Sonia. ¿Cómo lo lleva? Pues no ve ninguna película mía. Pero bueno yo tengo muy claro que el sexo es una cosa y el amor es otra y cuando van las dos cosas unidas es lo mejor. Yo he tenido sexo con muchas mujeres porque forma parte de mi trabajo. Pero al fin y al cabo, esas mujeres no me han dicho nada y yo no quiero estar con ellas; yo... quiero lo que tengo.

¿Dobladas o subtituladas?
Subtituladas, por favor.
Una fantasía sexual.
Hacer el amor con alguien que piensas que no vas a conocer nunca, que es inaccesible.
¿Tu actriz preferida?
La ex mujer de Nacho, Bella Dona.
¿Estas dentro de los actores del mito del vaso del cubata?
No. (Se ríe)

José Play: “Ojalá llegué el día en que vaya a un vídeo club y me encuentre las películas X mezcladas con las del cine convencional”

Hoy en día la pornografía está en casi todos los medios: en el cine, en la televisión, en el mundo editorial y sobretodo en Internet. José Play, actor pornográfico de 32 años y gran amigo de Nacho Vidal, denunció que tendría que haber “muchísima más pornografía” en todas partes. Expresó: “Ojalá llegué el día en que vaya a un vídeo club y me encuentre las películas X mezcladas con las del cine convencional”. Play denunció el hecho de tenerse que meter “por detrás de una cortinilla como un bicho raro” para elegir una película pornográfica. Aseguró que le parecía más “abominable” ver como apedreaban a una mujer envuelta en una manta porque le había sido infiel a su marido, “como he visto este mediodía en televisión”, que no una película pornográfica. “¡Si el sexo es lo más divertido que hay!”, exclamó.
Según Play, la pornografía es una forma de “libertad” aunque aseguró que los consumidores del porno no eran “en absoluto” liberales. “No puede ser liberal una persona que consume porno pero luego se avergüenza de ello. Me parece ridículo que el sexo sea un tabú social”, denunció. El actor mencionó con rotundidad que el sexo era una cosa “que nos gusta a todos porque lo llevamos en la genética”. Tituló de “absolutamente absurdo” que la gente reprimiese su sexualidad. “Y todo –aseguró- por culpa de una sociedad que viene de unas bases católicas y de una represión brutal que hoy por hoy todavía arrastramos”. Play defendió las religiones como un acto de fe, pero atacó rotundamente a las personas que las manejan, sosteniendo: “Es una gran paradoja que en el Vaticano haya las mayores riquezas del mundo. ¿Es que Jesús predicaba en templos de oro?”, ironizó indignado.

José Play llegó al mundo del porno casi de rebote. Hace cinco años conoció a Nacho Vidal, el actor porno más famoso del estado, el cual le lanzó al estrellato pornográfico. Play confesó que antes de conocer a Nacho tenía una visión “muy negativa del porno” y recordó: “Conocer a Nacho hizo darme cuenta que el mundo del porno es mucho más simple, real y sencillo de lo que yo me esperaba”. Aseguró además que Nacho nunca había sido “un estorbo” para él. Anunció que era muy difícil entrar en el mundo del porno porque ya había unos equipos de trabajo y cada productora ya tenía a “su gente”. Concretó, además, que trabajar con gente novata era muy complicado porque en la primera escena los actores nunca iban a “empalmar”. “Entonces –sentenció- o demuestras de alguna manera que vales, o haces como yo, que de repente trabajé con un amigo como Nacho, que tiene nombre, y se dedicó a recomendarme cada vez que le llamaba alguna productora”. “Y claro, te está recomendado Nacho Vidal”, remarcó. No obstante, admitió que si él no hubiera valido en las pruebas que hizo con Nacho, en estos momentos no estaría trabajando cómo actor porno. “Tienes que valer”, concluyó.

Cuando le preguntamos por qué Rocco Sifredi era considerado un dios del cine X no dudó en contestar: “Tanto Rocco como Nacho son dos personas que viven su trabajo como pocos”. Subrayó que no eran “estrellas” por el tamaño de su pene, porque: “Lo esencial de la pornografía no es tener un pene grande”. Aseguró que si Nacho i Rocco “están allí” era porque tenían un carisma especial y que estaban “100%” seguros de lo que hacían. “Cuando están rodando una escena –detalló- se olvidan de todo, hacen que la chica disfrute y que el sexo que transmiten sea 100% real”.

Para la prevención de enfermedades todos los actores del cine pornográfico cada mes tienen que pasar un test de SIDA, hepatitis, gonorrea y sífilis. José destacó que en la historia del cine X no se había superado los diez casos de contagio de SIDA. Alegó que era mucho más peligroso coger el SIDA en la calle que en el mundo del porno y apuntó: “El problema real está en la calle con toda esta gente que no sabe que es portadora del SIDA porque no se hace análisis y contagia a otra gente”. Sí que afirmó que había conocido casos de gonorrea. “Yo mismo he cogido gonorrea un par de veces”, confesó. Explicó, no obstante, que con pastillas la enfermedad se curaba en dos días. “Pero bueno, con unas normas básicas de higiene no hay problema”, informó.
Cuando le preguntamos por qué está desprestigiado usar el preservativo en el cine X contestó que para el consumidor era un instrumento que “estorbaba”. Denunció que no debería ser así afirmando: “Si no tienes una relación estable, la solución más lógica es usarlo”. “Pero las escenas con preservativo no venden”, comentó explicando a continuación que en este negocio, “y en todos”, lo importante era vender.

En cuanto a la aceptación por parte de su familia reconoció que “seguramente” a sus padres les habría alegrado más verle haciendo otro tipo de trabajo. “Pero no fue así y lo aceptaron”, dijo. No obstante apuntó que su padre estaba muy orgulloso de él porque admitió: “Por desgracia, en esta sociedad, un chico que hace porno es un campeón, y una chica en cambio es una prostituta”.
Su novia Sonia, sin embargo, no lo lleva tan bien. “Sonia no ve ninguna película mía”, manifestó José. Explicó que tenía “muy claro” que el sexo era una cosa y el amor otra y garantizó: “Cuando las dos cosas van unidas es lo mejor”. Reconoció que había tenido sexo con muchas mujeres porque “evidentemente” formaba parte de su trabajo. Enseguida confirmó que esas mujeres no le habían “aportado nada” y aseguró que no quería estar con ellas. “Yo... quiero lo que tengo”, confesó mientras miraba a Sonia que estaba sentada delante del ordenador.

Para finalizar la entrevista, como respuestas de preguntas cortas y sinceras declaró que prefería rotundamente las películas subtituladas; que su fantasía sexual era hacer el amor con alguien “inaccesible”; que su actriz preferida era la ex mujer de Nacho Vidal, Bella Donna; y con una risa desveló que no estaba dentro de los actores del mito del vaso del cubata. "A mí... ¡me cuesta pero la meto entera!”, bromeó."

Hace no más de cinco años José Play nunca habría dicho que en poco tiempo su vida cambiaría radicalmente. Con 27 años conoció a Nacho Vidal y se hicieron muy amigos. Nacho le lanzó al estrellato pornográfico después de ver unos vídeos de José y darse cuenta que realmente valía para este trabajo.
Han pasado ya cinco años y José todavía continúa dentro del cine X. Antes de ser actor porno había trabajado de presentador en el programa “Vitamina” de City TV y no ha olvidado el mundo de las cámaras. Ha recorrido ya medio mundo rodando películas en todas partes. La última película que ha hecho se llama “Toxic”. No obstante tiene nuevas ambiciones y nuevos proyectos que ha ido consiguiendo con el tiempo y la experiencia.
En estos momentos está iniciando su “carrera” como director de cine porno. Ha empezado ya una serie y estos días, además, esta poniendo a punto la primera película que quiere dirigir.
Actualmente vive en un piso de la ciudad de Barcelona con su novia y un amigo. De momento vive del salario de su trabajo como actor porno, pero tiene muy claro que no quiere dedicar toda su vida a la pornografía. El porno sólo es un parte de su vida pero no el centro. Su sueño es montar una distribuidora de ropa: fabricarla y vender su marca en todas partes.

La llum de l'estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tant lent, per on la meno
fins al cim.
"Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m'he tornat una flor groga."
D'imaginar floral, a mi m'és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol.la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m'hi doni. Dic:
"Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí."
M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
"No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m'he tornat una flor groga."

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Aquest poema, encara que costi de percebre-ho a la primera llegida, és realment un poema eròtic.
La situació general del poema és un home i una dona que acaben de fer l'amor. Només de començar els versos, amb les paraules que l'autor emplea, ja sents aquell cansament però a la vegada satisfacció que se sent un cop has fet l'amor amb la teva parella. "La llum de l'estiu nòrdic és immensa, i aquelles tardes que no moren mai. "Com la pau de després".
Amb aquests tres versos l'autor parla d'aquella placidesa interior que et fa somriure mentre estàs estirat al llit mirant al sostre i acariciant a aquella persona que t'acaba de deixar completament fosa. I en aquesta escena l'autor aconsegueix trencar el silenci: "I elles diuen gairebé el vell secret que cerquem sempre per camins nous". Ara parla referint-se a les dones en general, sense especificar. I elles parlen, i diuen aquell vell secret. Aquest vell secret a mi només em trasmet una paraula: T'estimo

En la segona estrofa el protagonista abandona l'universalitat per endinsar-se dins l'especificació de la dona que té al costat. "I ella parla..." Deixant de banda aquell vell secret que totes les dones diuen durant "la pau de després", ara només parla la seva dona, amb unes paraules personalitzades i que van dirigides exclusivament a ell:
"Sempre em sembla que em transformo. No sabràs mai les coses que em fas creure... Què hi ha més bonic i plaent que t'expliquin tot allò que has aconseguit fer sentir a la parella mentre fèieu l'amor? Aquesta estrofa és un dels millors actes de sinceritat i confiança que es poden arribar a fer. La dona li diu, amb unes paraules completament exòtiques i característiques, que acaba de fer-se com a dona perquè acaba de disfrutar d'una manera descomunal. Però les paraules que emplea són tant metafòriques i hiperbòliques que el sentiment de plaer encara s'accentua més. "Una vegada vaig ser Kensigton... Fa un moment et dic que m'he tornat una flor groga". S'ha tornat una flor groga perquè acaba de florir. Gràcies al plaer que ha experimentat ha pogut sortir del fred i l'apagament i ha pogut obrir els seus pètals i veure la llum del sol.

En el següent paràgraf torna la veu masculina en primera persona. Com que l'autor va estar uns anys vivint a la Alemanya exiliat, es permet el luxe d'introduir una frase en Alemany dins aquesta estrofa: "Du bist wie eine Blume". Aquesta frase no vol dir res més que "ets una flor groga".
Tot aquest quart paràgraf és metafòric i immensament eròtic: "I a la mà tinc encara un record d'una flor carnívora, la cosa que es va obrint fins a una flor de carn humida, corol.la desclosa vasta increïblement, perquè, insecte, m'hi doni." Aquesta flor carnívora és la part sexual femenina, element que s'identifica molt clarament quan diu que s'obre fins a una flor humida. Ell s'identifica amb l'insecte.

Finalment l'últim paràgraf trenca amb tot l'erotisme que fins ara hi havia.
El protagonista s'ha pensat que havia entès tot el plaer que ha fet produir a la seva amant. I convençut i a la vegada orgullós diu: "Et tornes una flor, i tot el cos et puja cap aquí".
Aleshores la dona el corregeix dient-li que la flor no compta. Que allò que realment importa és que la flor sigui de color groga. Aquest paràgraf només manifesta que per molt que l'home hagi fet disfrutar a la seva parella i per moltes coses que li hagi fet sentir, mai podrà entendre ni tampoc saber allò que realment ha sentit.
Per tant, en aquest poema, el sexe s'expressa com un tot però a la vegada separat. La parella fa el possible per fer disfrutar al seu cònjugue, i realment ho aconsegueix. Ells dos sempre sabran allò que senten, però mai arribaran a saber allò que fan sentir.

Olot, dissabte 23 d’abril de 2005. Dos quarts de 7 de la tarda.
Com cada any a Olot, el centre neuràlgic de la diada de Sant Jordi està situat al Firal, altrament dit Passeig d’en Blay per la reproducció de “La lectura”, una escultura de l’autor olotí Miquel Blay, que es troba situada en un cantó del passeig.
Dins aquest llarg carrer i sota edificis tan notables com la Casa Solà-Morales, el Teatre Principal o la Casa Gaietà Vila se situen una trentena de parades que, en relació amb el 23 d’abril, venen roses i llibres de tots els gèneres.
L’ambient que s’olora és completament heterogeni. Cada parada respon a un interès diferent, començant per la taula dels nens de l’Escola Pia que venen roses i samarretes pel viatge de fi de curs; seguint per la parada d’institucions culturals com “La casa de Andalucía” o “L'Escola de Dansa Folklòrica de la Garrotxa” i acabant per una associació que recull diners pels afectats del Tsunami a Sri Lanka, entre moltes altres.
Amb tot es respira un ambient tranquil i càlid a pesar d’haver-hi un nombre bastant elevat de gent.

Comencem el recorregut pel cap de munt del Firal que està representat per “La Font del Mil.lenari” de l’escultor Emili Xargay. El volum de gent en aquest punt és encara bastant poc accentuat. A mesura que ens endinsem pel passeig, no obstant, les parades cada vegada estan més juntes i la gent més conglomerada. Davant la parada de la Creu Roja trobem dues famílies que per la conversa que mantenen fa molt de temps que no es veuen. Comenten la rapidesa en què han crescut els seus respectiu fills mentre aquests s’observen sabent que es coneixen però desconeixent-ne de què.
Cada vegada es fa més difícil arribar a l’altra banda, i per això és necessari esquivar noies de totes les edats aguantant roses amb un somriure d’orella a orella i agafades de la mà del seu “enamorat”. Dins aquest ambient trobem l’Elena, una estudiant de Magisteri d’Educació Primària a la Universitat de Girona (UDG). L’Elena ens crida l’atenció per les seves tres roses que duu a la mà. “Dues són de la meva parella i una del meu germà”, anuncia contenta i confessa: “La festa de Sant Jordi és un acte tradicional que per res del món es pot perdre”. Explica que no considera que la diada sigui una festa masclista. “Però els llibres són més cars que les roses i tampoc hi ha dret”, rectifica finalment.
Arribant al final del passeig trobem la Llibreria Drac, una llibreria que ocupa gairebé tota l’amplada del Firal. Està situada sota la casa Gaietà Vila, un edifici modernista de l’arquitecte Alfred Paluzie i molt emblemàtic per la ciutat d’Olot. L’acumulació de gent en aquest punt ja és notable.
La Georgina, de 30 anys i venedora de llibres a la Llibreria Dracreconeix: “El dia de Sant Jordi és molt important perquè ens aporta molt benefici econòmic” i recorda que els llibres que ha venut més són: “Cuina per solters”; “Minoria Absoluta”; “El gran engany” i “El Quixot” en versió infantil.
En aquest moment comencen a actuar els Xerrics, la colla castellera d’Olot. Entre pilar i pilar parlem amb la Sandra de 18 anys, cap de mainada de la colla que manifesta que li fa “molta il·lusió” actuar aquest dia. “És una tradició catalana dins una altra tradició catalana”, afegeix mentre la criden per al pròxim pilar.
En Gerard Martín, un altre xerric amb uns quants anys més, exactament 38, diu una mica desil·lusionat que no hi ha “suficient” gent. “I és una pena”, lamenta.
Els castellers aconsegueixen fer dos pilars i un tres de cinc net.
Un cop acabada l’actuació tothom torna a posar els ulls en els llibres i les roses de les parades. Per aquí trobem la Beti, una dona de 46 anys que està comprant “Tota la vida” d’Ada Castells per la seva filla Mireia. Assenyala que Sant Jordi és “imprescindible” perquè, tal i com diu ella: “És el reflex i la continuació d’una llegenda”. No pensa el mateix l’Ernest, de 17 anys i estudiant de segon de Batxillerat a l’institut IES SEP La Garrotxa que es queixa convençut: “Per mi Sant Jordi és una obligació, una coacció”. Conclou indignat: “Quan vulgui regalar una rosa ja la regalaré!”.
Cap a les 8 del vespre la gent comença a desaparèixer amb bosses plenes de llibres i mans ocupades amb roses.
Davant el Teatre Principal una noia es despedeix de les seves amigues i es queda esperant davant la porta. Al cap d’uns segons arriba un noi de més o menys la mateixa edat que ella. Li dóna una rosa i la noia somriu vergonyosament. Es fan un petó lentament, s’agafen de la mà i marxen. És el final d’una diada que, seguint la tradició, segurament es repetirà l’any vinent.

He estat visitant i observant el portal d'internet anomenat Nodo 50. Tal com diu a la pàgina, "La contrainformación en red: un territorio virtual para los movimientos sociales y la acción política en internet".
Després d'observar bastant detalladament la pàgina i després de llegir-ne alguns articles he pogut arribar a unes conclusions tant positives com negatives del portal.

M'agradaria fer esment especialment a la gran quantitat d'organitzacions que ja sigui de manera indirecte (mitjançant links) o de manera directa (escrivint a la pròpia pàgina), formen part de tots els articles i informació que es troba al portal.
Considero que la pàgina està molt encertada pel que fa al volum d'informació, que és molt complexa i heterogenia. Tant es pot parlar sobre el nacionalisme; com el racisme; com els maltractaments domèstics; o com el nacionalisme de Bush.
És completament cert que a la pàgina deixen ben clar què són i diuen exactament el següent: Somos un proyecto autónomo de contrainformación telemática orientado a los movimientos sociales, una asamblea independiente que proporciona servicios informáticos y comunicativos a personas, grupos y organizacions de izquierda, un servidor de Internet en el que confluyen voces antagonistas y alternativas desde un amplio espectro político; un centro de encuentro, difusión y contrainformación para l@s sin voz, disidentes, subversiv@s y desencantad@s... nada más y nada menos". Després d'aquesta presentació s'entén perfectament la tendència dels seus articles i tots els seus links, però veig una contrainformació massa radical i sense cap ganes de què sigui contrastada.

Trobo molt interessant, també, les opinions que s'estableixen a la pàgina, ja que són opinions elaborades sota una gran base de recerca d'informació. A més són temes poc tractats als mitjans de comunicació o tractats d'una manera molt més contrària, cosa que et permet veure altres punts de vista.

Finalment vull acabar dient que, encara que la informació en sí sigui, pel meu gust, bastant bona i elaborada, trobo que està molt desorganitzada. Amb totes les organitzacions que escriuen a la pàgina, i amb tots els diferents temes que hi ha, es podria fer perfectament un petit apartat que ordenés els temes i els separés, d'aquesta manera costaria menys buscar els articles del tema que a un li interessa. No obstant, a aixó sí que no vull que se m'oblidi trobo molt encertat la complexitat de la pàgina, ja que no només s'hi troben articles i opinions sinó també un nombre immens de links, informació sobre manifestacions i reunions, foros de debat, campanyes solidàries, etc.

Si voleu anar a la pàgina de la contrainformació en xarxa Nodo50 cliqueu aquí:"

Ara que ja tinc la web blog més o menys encaminada m'agradaria explicar-vos què representa i què m'aporta personalment aquesta pàgina web.

La veritat és que quan el nostre professor de Gèneres Interpretatius i Informatius en Premsa, José María Perceval, ens va dir un dels primers dies de classe que cada un de nosaltres havíem de tenir, a final de curs, una web blog vaig pensar: "Quin pal!". Aleshores quan ens va informar que la web havia de tenir uns requisits mínims recordo que vaig dir: "Jo no hi posaré cap article de més a més, amb els que ell demana ja n'hi ha prou!".
Ara però reconec que he de rectificar tots aquests pensaments. La web s'ha convertit en una mena d'afició que fins i tot s'està transformant en una adicció. Me l'he feta completament meva indepentment de si ha de ser o no ha de ser un treball de classe. Hi col.loco els articles imprescindibles per aprovar però no són ni de bon tros els que considero més importants.
Gràcies a aquesta web puc fer reflexions completament subjectives i personals dels temes que més m'interessen i m'apassionen. Puc demostrar la meva pròpia personalitat i això és molt important per mi.
Aquesta web m'està aportant molt coneixement personal i moral, ja que per escriure cada un d'aquests articles m'informo en altres llocs, o reflexiono dins de mi mateixa.

Espero que l'altra gent disfruti aquesta web tant com l'estic disfrutant jo.

NOM DE L'OBRA: Gos enterrat a la sorra
AUTOR: Francisco de Goya (1746-1828)
CRONOLOGIA: 1820-1821
LOCALITZACIÓ: Museo Nacional del Prado (Madrid)

Aquesta obra és completament misteriosa i trenca amb totes les tendències artístiques del pintor.
L'obra és senzilla i pura, però posseeix, de manera molt soterrada, un clar missatge humà.
En la pintura simplement es veu el cap d'un gos que és enterrat per un cúmul de sorra. La cara del gos expressa clarament un rostre de preocupació, por, esforç però a la vegada resignació. Depèn de com es miri el seu rostre sembla que estigui lluitant per sobreviure. No obstant, mirat des d'una altra perspectiva sembla que estigui esperant la mort un cop se n'ha adonat de què no té res a fer.
Una cosa sí que està clara, en canvi, és que el gos no en té cap culpa de què s'estigui morint. La naturalesa està realitzant el seu curs sense veure que un gos està patint les conseqüències de la mare natura i s'està quedant, a poc a poc i amb comptagotes, enterrat dins una muntanya de sorra que li portarà la mort.
Quin és, doncs, el missatge de Goya?
Goya utilitza la metàfora per realitzar aquest quadre: el gos signifia la persona humana i la sorra que va caient i l'enterra no és res més que el pas del temps. Allò que vol explicar Goya en aquest quadre és que el pas del temps destrueix l'home, un home que malauradament està totalment lliure de culpa. Mostra també que a pesar de l'esforç que l'home faci la mort és inevitable. És per això que aquest quadre provoca tant un sentiment d'esforç com de resignació, perquè per molt d'esforç que facis la mort arribarà un dia o altre, i això fa que finalment decideixis resignar-te i esperar que el destí faci la seva feina.

Goya és, indiscutiblement, un geni tant de l'art espanyol com mundial de la pintura de finals del segle XVIII i principis del XIX. Definia l'art com "la sagrada Ciència que tant d'estudi exigeix fins i tot per aquells que han nascut per a ella", i potser per això, perquè no creia que hagués nascut per a l'art, o perquè creia que s'havia d'estudiar fins a l'últim centímetre va esdevenir i és fins a l'actualitat un clar exemple de pintor exemplar de tota la història.

Catalan TV, mig any després de la seva posada en funcionament, ha donat mostres d'un arrelament que ha sorprès els seus promotors, que han hagut de passar de les tres hores d'emissió diàries inicials a les prop de 12 hores actuals.

La primera televisió de l'Alguer, Catalan TV, totalment privada i que s'expressa en italià i alguerès a parts iguals, ha fet de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes dels habitants d'aquella ciutat de l'illa de Sardenya un dels seus objectius principals.
El director i la cap d'informatius de Catalan TV, Domenico Cesaracciu i Elisabetta Dettori, van presentar ahir l'experiència, que va arribar a les pantalles l'octubre passat, en el 6è Mercat Audiovisual de Catalunya, que se celebra a Granollers i que reuneix més d'un miler de professionals del sector audiovisual i de les televisions locals.
"S'ha demostrat que emetre en alguerès no és cap barrera, sinó que és un signe d'identitat que la població reclamava", explica Elisabetta Dettori, que cada dia presenta l'informatiu diari del vespre -que s'emet primer en italià i després en alguerès-, que és el producte estrella d'aquesta emissora, que compta amb una plantilla de deu persones i preveu arribar a la vintena abans d'acabar el 2005.
L'alguerès és la llengua habitual d'una quarta part dels 40.000 habitants de la ciutat sarda -sobretot de la gent de més de 50 anys- i porta dos segles transmetent-se sobretot per tradició oral i sense cap tipus de suport oficial. (...)

Diari Avui, divendres 13 de maig de 2005

Una vegada més, però cal dir que aquesta vegada per bé, s'ha demostrat la importància i sobretot la influència dels mitjans de comunicació a la societat diària.
Aquesta vegada sí que puc dir chapeau al director i al a cap d'informatius del canal de TV, perquè ha elegit la millor via possible per fer renéixer una llengua.
Penso que introduir l'alguerès dins l'educació també és una via molt fonamental i útil, no obstant només va dirigida a infants i joves adolescents, i hi ha molta gent d'entre 20 i 40 anys que no parlen, ni tan sols saben, l'alguerès. Introduint-lo dins una programació televisiva, en canvi, la llengua pot arribar des del més petit al més gran, i pot ser una influènca molt interessant, només s'han d'observar els primers resultats esmentats a la notícia de la part superior.
En una part de la notícia, que aquí no l'he posada perquè es podia fer pesat, esmenta el paper de la TV de Catalunya. Aquesta ha donat de manera totalment gratuïta les seves produccions de "Sitges" i "Secrets de Família" a la televisió algueresa, i segons el diari Avui, són seguides per un nombre bastant elevat d'audiència. Crec que també he de felicitar en aquest cas a la televisió catalana, perquè ajuda al foment de l'alguerès i per tant del català.
Realment no puc negar la meva felicitat vers aquesta notícia i espero poder viatjar un dia al preciós indret de l'Alguer, i poder parlar, sense cap mena de problema, el català.

Un dia, com molts altres, amb un sol brillant o uns núvols enfuriasmats deixant-la caure, sol o acompanyat a l'habitació de casa seva o entre margarides enmig un parc verd, assegut o estirat, dormint o disfrutant del plaer de la vida, Leornado da Vinci va dir: "La bellesa és present a la vida, però és immortal en l'art", i no hi ha res més vertader que aquesta premissa.

Diuen que totes les persones que moren en una guerra són les úniques que en veuen el seu final. I de fet és cert, ja que una guerra, desgraciadament, NO S'ACABA MAI. El record d'una escena, d'una fotografia, d'un llibre, o simplement el record oral que viu generacions i generacions, fa que els dos bàndols que han participat en una guerra sempre visquin. És inevitable demanar a un jueu que oblidi tot allò que els nazis van fer, per molt que ell no ho visqués ni fins i tot ningú de la seva família. Encara que la història hagi avançat i que els alemanys d'avui no tinguin res a veure amb ALGUNS dels alemanys de la segona guerra mundial, és molt difícil que un jueu vegi a un alemany i no pensi: "Són aquells que ens mataven en cambres de gas". Sense anar tan lluny, nosaltres mateixos, els catalans, encara no hem oblidat la mítica història de l'onze de setembre, i això que han passat ja gairebé 400 anys.
No estic buscant cap solució a aquesta qüestió perquè simplement no hi és. Si amaguem la història potser la gent no sabrà què va passar, però aleshores hi haurà una classe dominant que sempre manarà sobre les altres, sense la possibilitat de trobar una alternativa millor. Les ideologies sempre seran les ideologies, i sempre existiran. I una guerra... una guerra sempre serà una guerra i mai s'oblidarà. I és que una qüestió de guerra sempre portarà a una nova guerra que lluitarà pels mateixos ideals però amb diferents persones a cada bàndol, perquè les anteriors ja no hi són, o ja no són capaços de lluitar més.
Puc dir que em sento frustrada? Sí, absolutament. M'he de resignar a acceptar que una cosa no té solució i m'indigno. Però és que jo mateixa em posiciono sempre en favor d'una o altra idea, i per res del món vull oblidar la història i rebaixar-me per un món millor, però ignorant. Potser allò que hauríem de fer no és amagar ni deixar enrere els esdeveniments, sinó no caure en tòpics. Tòpics com, tots els castellans són franquistes, o tòpics com tots els nord-americans donen suport a la guerra d'Irak (dic aquests dos exemples perquè potser són els tòpics equivocats que sempre tinc a la ment). Potser només hauríem de conscienciar-nos de què la història hi és per no tornar a entrebancar-nos amb la mateixa pedra, però no per viure en una lluita constant. No obstant... hi ha una idea universal dels errors? És a dir, totes les ideologies creuen en un mateix error? És clar que no, l'error dels capitalistes serà la victòria dels comunistes, i la victòria de la burgesia serà l'error del proletariat... EM RENDEIXO.