LES PARAPLUIES

OBRA: LES PARAPLUIES
AUTOR: PIERRE AUGUSTE RENOIR
ESTIL: IMPRESSIONISME
CRONOLOGIA: 1883
LOCALITZACIO: NATIONAL GALLERY, LONDON

Si he escollit aquesta obra artistica (el teclat irlandès no te accent tancat) per comentar no es ben be perquè sigui una de les meves preferides. No obstant, la setmana passada vaig anar a Dublin i vaig tenir l'oportunitat d'anar al Museu d'Art Contemporani de Dublin, i aixi com per art de màgia, perquè la veritat ja estava a punt de marxar, vaig veure aquesta obra i vaig quedar fascinada.
En tots els indrets on he buscat informacio sobre aquest quadre em diu que es troba al museu d'art de la ciutat de Londres. No m'he preocupat a buscar si en els ultims anys ha estat traslladat o si el quadre de Dublin n'es una reproduccio. Jo vaig veure el quadre a Dublin, va ser un dels millors moments que he passat a Irlanda i lo demes no em preocupa.

Un quadre llampant, de grans dimensions i simplement CAPTIVANT. L'estil amb què Renoir explica la vida de cada un dels personatges nomes mitjansant (el teclat tampoc te c trencada) un pinzell i uns colors es meravellosa.

Cada personatge te una historia, i cada historia te un personatge.
El personatge principal del quadre es la dona sense paraigua (el teclat tampoc te dièresi). I potser ho podem veure com una paradoxa perquè precisament el nom del quadre es "els paraigues", no obstant el personatge mes proper a nosaltres i, per tant, el que veiem primer, no porta paraigues. I es que es tracta d'una dona que simplement amb la mirada podem veure que no pertany precisament a la classe rica burgesa de la ciutat. Es, diria jo, una crida. Amb el cistell, un vestit negre llarg fins els peus sense cap detall que el caracteritzi com a vestit de classe alta, sense cap barret al cap i amb una mirada cansada, trista i resignada expressada amb uns ulls petits i el cap lleugerament inclinat, Renoir ens explica les condicions de vida d'aquesta jove que a mes, no te cap paraigua per tapar-se quan plou, i que porta un cistell perquè fins i tot els dies de pluja ha de sortir a comprar per poder fer el sopar dels senyors que ja el deuen esperar amb ànsia.
Pero el que a mi mes m'ha cridat l'atencio de la dona no es com va vestida, ni tampoc si porta o no paraigua, sino la manera en què mira i la posicio del seu cos. Amb una mà aixeca la faldilla per no mollar-se i amb aquest simple gest nosaltres sabem que està caminant. Però es que a mes mira directament al quadre, es a dir, a nosaltres. I es que està col.locada de tal manera que sembla que camini cap a nosaltres, amb un rostre de pena descomunal que dona completament la sensacio que ens està demanant ajuda. Vol sortir del quadre, sortir de tota aquesta classe burgesa que te el voltant. Fugir d'aquesta societat capitalista que nomes mira l'economia. Fugir de totes aquestes dones burgeses que nomes es preocupen de tenir vestits bonics, joies, d'estar cada dia ben pentinades, i que la falsedat es la seva millor eina per mantenir-se i fins i tot triumfar dins aquesta classe, que ella deu considerar simplement repugnant, però que evidentment no li queda mes remei que suportar perquè, tan si vol com si no, ells son els que estan el poder, i els qui manen.

Les segones figures que veiem en el quadre son tres personatges femenins: Una mare i les seves filles. Nomes amb la mirada de la mare vers la seva filla petita ja sabem que els tres personatges son una familia. No hi ha res mes tendra que l'amor d'una mare, un amor que Renoir ha sabut expressar a la perfeccio amb el rostre de la mare i la mirada que dirigeix a la seva "nena petita". La germana gran tambe està mirant a la petita, potser amb una mica de gelosia perquè es, d'alguna manera, la protagonista del "trio".
I la nena simplement es dedica a mirar el quadre, com si sabes que Renoir l'està pintant i vulgues sortir "d'allò mes bonica". No vol marxar del lloc on està, però la seva germana i la seva mare li estan dient, "va que marxem".
Evidentment, i sense cap mena de dubte, aquesta familia de dones prove de la classe burgesa, nomes s'han d'observar els vestits que porten i els farbalans al cap i comparar-los amb la pobra dona de "classe baixa".

Just darrera aquestes tres dones, es troba una dona que està mirant el cel i automàticament obrint el paraigua. Es la dona que ens situa el quadre en el temps, i que ens diu que no fa gaire estona que plou, que simplement acaba de comensar fa uns moments. O potser no, potser està mirant el cel per comprovar que ha parat de ploure i està plegant el paraigua. Jo, personalment, prefereixo pensar que tot just ha comensat fa uns minuts.

A l'esquerra del quadre, darrera la protagonista, es troba un home amb la mirada perduda cap a algun lloc que no es troba pintat en la pintura però que està situat darrera la germana gran de la familia burgesa. Sigui el que sigui allò que està mirant ho fa amb una tendresa insoparable, demostrant-nos que es una cosa, una persona, un lloc... que el fa felis.

I just a la meitat del quadre a la part dreta es veu un bras alsant un paraigua. Amb aquest gest Renoir ens explica la multitud de gent que avui hi ha al carrer, tanta, que fins i tot, un home ha d'alsar el seu paraigua per poder creuar el carrer amb una minima comoditat i sense fer mal a ningu.

I l'ultim dels aspectes importants del quadre: TOTS ELS PARAIGUES SON EXACTAMENT IGUAL. Ni mes grans, ni mes petits; tots del mateix color. Es el reflex d'una classe que es pot permetre el luxe de sortir el carrer un dia de pluja gaudint dels seus vestits sense cap altre feina a fer que passejar-se carrer amunt carrer avall. Es simplement el reflex de la classe burgesa que estava estava comensant a florir a mitjans del segle XIX despres de la revolucio francesa, la revolucio industrial, el capitalisme, la il.lustracio i tots els canvis de mentalitat que s'havien i s'estaven experimentant en aquells moments.