OBRA: LES PARAPLUIES
AUTOR: PIERRE AUGUSTE RENOIR
ESTIL: IMPRESSIONISME
CRONOLOGIA: 1883
LOCALITZACIO: NATIONAL GALLERY, LONDON

Si he escollit aquesta obra artistica (el teclat irlandès no te accent tancat) per comentar no es ben be perquè sigui una de les meves preferides. No obstant, la setmana passada vaig anar a Dublin i vaig tenir l'oportunitat d'anar al Museu d'Art Contemporani de Dublin, i aixi com per art de màgia, perquè la veritat ja estava a punt de marxar, vaig veure aquesta obra i vaig quedar fascinada.
En tots els indrets on he buscat informacio sobre aquest quadre em diu que es troba al museu d'art de la ciutat de Londres. No m'he preocupat a buscar si en els ultims anys ha estat traslladat o si el quadre de Dublin n'es una reproduccio. Jo vaig veure el quadre a Dublin, va ser un dels millors moments que he passat a Irlanda i lo demes no em preocupa.

Un quadre llampant, de grans dimensions i simplement CAPTIVANT. L'estil amb què Renoir explica la vida de cada un dels personatges nomes mitjansant (el teclat tampoc te c trencada) un pinzell i uns colors es meravellosa.

Cada personatge te una historia, i cada historia te un personatge.
El personatge principal del quadre es la dona sense paraigua (el teclat tampoc te dièresi). I potser ho podem veure com una paradoxa perquè precisament el nom del quadre es "els paraigues", no obstant el personatge mes proper a nosaltres i, per tant, el que veiem primer, no porta paraigues. I es que es tracta d'una dona que simplement amb la mirada podem veure que no pertany precisament a la classe rica burgesa de la ciutat. Es, diria jo, una crida. Amb el cistell, un vestit negre llarg fins els peus sense cap detall que el caracteritzi com a vestit de classe alta, sense cap barret al cap i amb una mirada cansada, trista i resignada expressada amb uns ulls petits i el cap lleugerament inclinat, Renoir ens explica les condicions de vida d'aquesta jove que a mes, no te cap paraigua per tapar-se quan plou, i que porta un cistell perquè fins i tot els dies de pluja ha de sortir a comprar per poder fer el sopar dels senyors que ja el deuen esperar amb ànsia.
Pero el que a mi mes m'ha cridat l'atencio de la dona no es com va vestida, ni tampoc si porta o no paraigua, sino la manera en què mira i la posicio del seu cos. Amb una mà aixeca la faldilla per no mollar-se i amb aquest simple gest nosaltres sabem que està caminant. Però es que a mes mira directament al quadre, es a dir, a nosaltres. I es que està col.locada de tal manera que sembla que camini cap a nosaltres, amb un rostre de pena descomunal que dona completament la sensacio que ens està demanant ajuda. Vol sortir del quadre, sortir de tota aquesta classe burgesa que te el voltant. Fugir d'aquesta societat capitalista que nomes mira l'economia. Fugir de totes aquestes dones burgeses que nomes es preocupen de tenir vestits bonics, joies, d'estar cada dia ben pentinades, i que la falsedat es la seva millor eina per mantenir-se i fins i tot triumfar dins aquesta classe, que ella deu considerar simplement repugnant, però que evidentment no li queda mes remei que suportar perquè, tan si vol com si no, ells son els que estan el poder, i els qui manen.

Les segones figures que veiem en el quadre son tres personatges femenins: Una mare i les seves filles. Nomes amb la mirada de la mare vers la seva filla petita ja sabem que els tres personatges son una familia. No hi ha res mes tendra que l'amor d'una mare, un amor que Renoir ha sabut expressar a la perfeccio amb el rostre de la mare i la mirada que dirigeix a la seva "nena petita". La germana gran tambe està mirant a la petita, potser amb una mica de gelosia perquè es, d'alguna manera, la protagonista del "trio".
I la nena simplement es dedica a mirar el quadre, com si sabes que Renoir l'està pintant i vulgues sortir "d'allò mes bonica". No vol marxar del lloc on està, però la seva germana i la seva mare li estan dient, "va que marxem".
Evidentment, i sense cap mena de dubte, aquesta familia de dones prove de la classe burgesa, nomes s'han d'observar els vestits que porten i els farbalans al cap i comparar-los amb la pobra dona de "classe baixa".

Just darrera aquestes tres dones, es troba una dona que està mirant el cel i automàticament obrint el paraigua. Es la dona que ens situa el quadre en el temps, i que ens diu que no fa gaire estona que plou, que simplement acaba de comensar fa uns moments. O potser no, potser està mirant el cel per comprovar que ha parat de ploure i està plegant el paraigua. Jo, personalment, prefereixo pensar que tot just ha comensat fa uns minuts.

A l'esquerra del quadre, darrera la protagonista, es troba un home amb la mirada perduda cap a algun lloc que no es troba pintat en la pintura però que està situat darrera la germana gran de la familia burgesa. Sigui el que sigui allò que està mirant ho fa amb una tendresa insoparable, demostrant-nos que es una cosa, una persona, un lloc... que el fa felis.

I just a la meitat del quadre a la part dreta es veu un bras alsant un paraigua. Amb aquest gest Renoir ens explica la multitud de gent que avui hi ha al carrer, tanta, que fins i tot, un home ha d'alsar el seu paraigua per poder creuar el carrer amb una minima comoditat i sense fer mal a ningu.

I l'ultim dels aspectes importants del quadre: TOTS ELS PARAIGUES SON EXACTAMENT IGUAL. Ni mes grans, ni mes petits; tots del mateix color. Es el reflex d'una classe que es pot permetre el luxe de sortir el carrer un dia de pluja gaudint dels seus vestits sense cap altre feina a fer que passejar-se carrer amunt carrer avall. Es simplement el reflex de la classe burgesa que estava estava comensant a florir a mitjans del segle XIX despres de la revolucio francesa, la revolucio industrial, el capitalisme, la il.lustracio i tots els canvis de mentalitat que s'havien i s'estaven experimentant en aquells moments.

NOM DE L'OBRA: Gos enterrat a la sorra
AUTOR: Francisco de Goya (1746-1828)
CRONOLOGIA: 1820-1821
LOCALITZACIÓ: Museo Nacional del Prado (Madrid)

Aquesta obra és completament misteriosa i trenca amb totes les tendències artístiques del pintor.
L'obra és senzilla i pura, però posseeix, de manera molt soterrada, un clar missatge humà.
En la pintura simplement es veu el cap d'un gos que és enterrat per un cúmul de sorra. La cara del gos expressa clarament un rostre de preocupació, por, esforç però a la vegada resignació. Depèn de com es miri el seu rostre sembla que estigui lluitant per sobreviure. No obstant, mirat des d'una altra perspectiva sembla que estigui esperant la mort un cop se n'ha adonat de què no té res a fer.
Una cosa sí que està clara, en canvi, és que el gos no en té cap culpa de què s'estigui morint. La naturalesa està realitzant el seu curs sense veure que un gos està patint les conseqüències de la mare natura i s'està quedant, a poc a poc i amb comptagotes, enterrat dins una muntanya de sorra que li portarà la mort.
Quin és, doncs, el missatge de Goya?
Goya utilitza la metàfora per realitzar aquest quadre: el gos signifia la persona humana i la sorra que va caient i l'enterra no és res més que el pas del temps. Allò que vol explicar Goya en aquest quadre és que el pas del temps destrueix l'home, un home que malauradament està totalment lliure de culpa. Mostra també que a pesar de l'esforç que l'home faci la mort és inevitable. És per això que aquest quadre provoca tant un sentiment d'esforç com de resignació, perquè per molt d'esforç que facis la mort arribarà un dia o altre, i això fa que finalment decideixis resignar-te i esperar que el destí faci la seva feina.

Goya és, indiscutiblement, un geni tant de l'art espanyol com mundial de la pintura de finals del segle XVIII i principis del XIX. Definia l'art com "la sagrada Ciència que tant d'estudi exigeix fins i tot per aquells que han nascut per a ella", i potser per això, perquè no creia que hagués nascut per a l'art, o perquè creia que s'havia d'estudiar fins a l'últim centímetre va esdevenir i és fins a l'actualitat un clar exemple de pintor exemplar de tota la història.

OBRA: MONJO VORA EL MAR
AUTOR: CASPAR DAVID FRIEDRICH
ESTIL: ROMANTICISME ALEMANY
CRONOLOGIA: 1808-1810
LLOC: MUSEU STAATLICHE, BERLÍN

Com gairebé tots els quadres de Friedrich, "Monjo vora el mar" és una de les millors representacions que es poden fer de la nova tendència artística que va ocupar Europa a principis i mitjans del segle XIX. Estic parlant, com molts de vosaltres ja deveu saber, del Romanticisme.
Aquesta és una obra que, sens dubte, et desperta la sensibilitat i sobretot la nostàlgia. Mostra, mitjançant una petita silueta d'un monjo, la insignificància de l'home davant el món que és expressat pel mar, el cel i la terra. L'home depèn d'aquest món: depèn de la terra per tenir un sòlt, de l'aigua per sobreviure i del cel per eliminar qualsevol idea de claustrofòbia.
Friedrich a "Monjo vora el mar" ha volgut demostrar que l'home no és res comparat amb el gegant i esplèndit món que l'envolta, i que si ja amb ell és poca cosa, sense ell no seria res. Us podeu imaginar aquest mateix monjo, en un quadre de les mateixes proporcions, sense el magnífic paisatge del mar i el cel? Seria un quadre pobre i lleig.
Per altra banda cal parlar específicament del monjo. La soledad és el que més s'expressa en aquest quadre. I per què un monjo i no un altre tipus de persona? Jo crec que si Friedrich va decidir pintar un monjo al quadre i no un burgès, per exemple, és per la crisi que l'església estava experimentant en aquell moment. Era a mitjans del segle XIX, havent passat la il.lustració i la revolució francesa; havent passat per tots aquells filòsofs/científics que deslegitimaven l'església i deien que si un llapis queia a terra no era perquè Déu ho volgués així, sinó perquè hi havia una força anomenada gravetat provinent del centre de la terra que feia que el llapis caiés. Sí és cert que l'església com a institució encara tenia molta força a l'estat, però s'estava perdent, s'estava quedant sola, com el monjo.

Quant a l'aspecte més formal i tècnic del quadre es poden observar tres dimensions clarament indentificades i de diferents proporcions: la terra, amb la proporció més petita; el mar, una mica més gran; i el cel, que ocupa gairebé tres quartes parts del quadre. El mar i el cel s'uneixen a l'horitzó amb una línia horitzontal perfecta que trenca amb tota la sensació de moviment que el quadre posseeix. Un moviment molt i molt pacífic que fa que el quadre tingui una certa tranquil.litat i serenitat, donada per les onades del mar i el color del cel, que es contraposa amb la idea de nostàlgia i solitud que ve donada pel monjo, que a més està d'esquena al quadre cosa que encara l'aïlla més del món.

"Les tres gràcies" de Rubens; "Monjo vora el mar" de Friedrich; "La família de Carles IV" de Goya; "Impression" de Monet; "El petó" de Rodin, etc només són una petita part d'allò que s'anomena Art. Certament Goya, Monet, Friedrich, etc. són uns vertaders genis. No obstant l'art va molt més enllà que una "Mona Lisa" o unes "Tres meninas". L'art és qualsevol dibuix que fa un infant de 4 anys a classe; és qualsevol grafit il.legal en una paret; qualsevol gargot que hom fa quan està immensament enfadat amb sí mateix; i som, sens dubte, cada un de nosaltres. Perquè l'art és l'expressió d'un sentiment, la manifestació d'un desig, la personalitat d'un ésser, la seva manera de fer, i sobre totes les coses, L'ART ÉS UNA COSA ÚNICA. És per això que no podem tancar la nostra visió de l'art en les magnífiques obres d'esplèndits autors que veiem diàriament en anuncis publicitaris, portades de llibres o dibuixos de roba, perquè hi ha un nombre infinit de manifestacions artístiques que no tenen res a veure amb una pintura, escultura o arquitectura; que tenim molt més a prop del que ens pensem i que poden, fins i tot, formar part de la nostra vida.
QUÈ HI HA MÉS MERAVELLÓS QUE SER PROTAGONISTA D'UNA OBRA D'ART?