A LA MEVA ÀVIA:

La gent ens pregunta què ens han portat els reis i nosaltres només podem dir-los que aquest any els reis, en comptes de portar-nos regals, s’han endut una de les persones més importants de la nostra vida, un dels pilars de la nostra família.
En el fons estem contents perquè per fi has deixat de patir i pots descansar tranquil.la. Però egoistament plorem. Plorem perquè no podrem gaudir més de la teva companyia, perquè ens sentirem buits davant la teva absència. I és que ens has donat tant sense demanar res a canvi que serà impossible no trobar-te a faltar.
En aquest moment les paraules sobren però no volem que marxis sense que sàpigues que mai t’oblidarem i que sempre et recordarem com la dona generosa, senzilla, treballadora, solidària i lluitadora que eres.

Totes les gràcies que et puguem donar sempre seran poques, però tot i així no ens cansarem mai de repetir-ho:
Moltes gràcies Nati
Moltes gràcies Mama
Moltes gràcies Iaia

T’ESTIMEM
De la teva família

 

UNA ALTRE FRASE

Ja fa dies, o més ben dit, ja fa mesos, vaig recomenar el llibre "11 minuts" de Paolo Coelho a la secció de recomenacions literàries.
I tot just ara fa un moment, avorrida de tot i de tothom, he decidit fer una ullada al llibre i llegir-ne alguns fragments. I enmig de la meva ràpida lectura, buscant el res, he trobat aquesta frase que m'ha posat la pell de gallina. Sabia que en el llibre hi havia frases senzillament esplèndides, però la veritat no me'n recordava exactament del què deien. Aquesta però, m'ha captivat:

EL SEXE NO ÉS EL PUNT CULMINANT DE FER L'AMOR, SINÓ TOT JUST L'INICI D'UN PROCÉS EN QUÈ LES ÀNIMES S'AJUNTEN. NO DURA 11 MINUTS, DURA UNA ETERNITAT.

No penso fer-ne cap comentari. Vull que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Bona nit a tothom.

UNA MICA DE MÚSICA

ANGELS

I sit and wait
Does an angel contemplate my face
And do they know
The places where we go
When we’re grey and old
’cos I’ve been told
That salvation lets their wings unfold
So when I’m lying in my bed
Thoughts running through my head
And I feel the love is dead
I’m loving angels instead

And through it all she offers me protection
A lot of love and affection
Whether I’m right or wrong
And down the waterfall
Wherever it may take me
I know that life won’t break me
When I come to call
she won’t forsake me
I’m loving angels instead

When I’m feeling weak
And my pain walks down a one way street
I look above
And I know I’ll always be blessed with love
And as the feeling grows
She breathes flesh to my bones
And when love is dead
I’m loving angels instead

And through it all she offers me protection
A lot of love and affection
Whether I’m right or wrong
And down the waterfall
Wherever it may take me
I know that life won’t break me
When I come to call
she won’t forsake me
I’m loving angels instead

And through it all she offers me protection
A lot of love and affection
Whether I’m right or wrong
And down the waterfall
Wherever it may take me
I know that life won’t break me
When I come to call she won’t forsake me
I’m loving angels instead

Robbie Williams

Avui tinc el dia angelical

FRUSTACIÓ

Oscar Wilde va dir que per escriure només es necessitaven dues coses: saber què dir, i dir-ho. No obstant, jo no tinc aquesta sort.
Són aproximadament dos quarts d'una de la matinada, acabo de veure que he aprovat l'únic examen que m'havia quedat per setembre i no tinc son. I vull escriure, vull escriure però no puc. No tinc tema. No sé què dir. És un sentiment de frustació descomunal. Em sento frustada. Vull treure-ho tot, m'agradaria explicar tot allò que sento i desitjo. Però no en sé, i m'enrabio i m'emprenyo i... no hi ha sortida perquè no aconsegueixo eliminar o extreure ni una sola gota de tota l'aigua o merda que tinc a dins.
I és que són tantes les coses que sento i tan intenses que quedo bloquejada. Estic passant per un moment en què crec que la vida m'està posant a prova. Diria que vol veure si puc passar per qualsevol situació i ensortir-me'n. I és que actualment tota jo està vivint una barreja de sentiments extremats i exageradament intensos.
Tinc una infinitat de fets i persones pels quals està feliç, però hi ha moltes coses en la meva vida per les quals preocupar-me. El meu sentiment d'alegria i felicitat es barreja amb totes aquelles situacions vergonyoses i rabioses que sovint aconsegueixen dominar-me. Vull riure i a la vegada vull plorar. Somio allò que desitjo, però també somio allò que envejo, i allò que odio. Vull marxar però vull quedar-me. M'agradaria fer coses però a quan és l'hora de fer-les em retiro. Sóc forta i dèbil. Sóc egoïsta i generosa. Sóc covarda i decidida...

Sense adonar-me'n ja ho he dit tot. No sé si algú m'ha entès perquè ni jo mateixa sé què acabo d'escriure, però podria dir que em sento una mica més lliure i m'agrada.

"VOCES INOCENTES"

Títol Original: Voces inocentes
Director: Luis Mandoki
Actors : Carlos Padilla, Leonor Varela, Gustavo Muñoz, José María Yazpik, Ofelia Medina, Daniel Giménez Cacho y Jesús Ochoa
Guió: Oscar Torres
Productor: Alejandro Soberón y Lawrence Bender
País: México
Any: 2004
Gènere: Drama

Avui tinc ganes de recomanar una pel.lícula. De fet no se ben bé si dir-li'n pel.lícula o obra d'art. Fins i tot m'atraviria a dir que és un dels millors films que he vist mai i que per un moment va aconseguir canviar-me la vida.
Vaig tenir el plaer de poder veure la pel.lícula a Galway, a un festival de cine que celebraven més o menys la primera setmana que vaig arribar. Hi havia una cinquantenta de pel.lícules per triar però no sé ben bé per què vaig escollir aquesta com a primera opció i no em vaig equivocar per res.
La història es basa en els successos reals d'Oscar Torres. Explica la infància de Chava (Carlos Padilla), un nen que amb només onze anys s'ha de convertir en l'home de la casa després que el seu pare marxi en plena Guerra Civil, al Salvador.
Bàsicament la pel.lícula explica la guerra civil del Salvador des dels ulls d'un, no sé si dir-ne infant d'onze anys, que ha d'intentar sobreviure després de totes les circumstàncies en les que ha de passar.

No vull "rallar-vos" explicant-vos l'argument de la pel.lícula perquè ja sabeu que les coses tècniques no són el meu fort. Només us puc dir que mireu la pel.lícula i que la disfruteu com vaig fer jo. De veritat que no us en arrepentireu. A mi em va impactar i commocionar com poques pel.lícules havien fet mai. No és comercial ni americanitzada. És espectacular.

ART I PERSONALITAT, UNA SOLA CARA

Sempre que escric un comentari d'una obra d'art a la pàgina tinc por de no ser lo suficientment bona com per analitzar un quadre. Sento com si no fos legítim que jo, una simple estudiant de periodisme, faci un comentari d'una obra d'un pintor reconegut mundialment.
El que estic intentant explicar és que de vegades penso que el pintor em mataria si llegís els meus articles perquè potser dic tot el contrari d'allò que ell volia transmetre.
Però és que si precisament hi ha una característica que fa que sigui una total apassionada de l'art és que té infinites interpretacions. Interpretacions que poden canviar d'un dia per l'altre només canviant l'estat d'ànim de cadascú; interpretacions que seran completament diferents entre dues persones però que seran igualment vàlides; interpretacions que no s'acostaran ni lo més mínim a tot allò que sentia el pintor en pintar el quadre.
Però és que si he de ser sincera m'és absolutament igual allò que pensi un autor d'una obra d'art. I és que l'únic que m'importa quan observo una obra d'art són tots aquells sentiments i totes aquelles emocions que passen per la meva ment. Igualment tampoc en faré de res de saber allò que pensava l'autor, perquè igualment puc o no estar-hi d'acord. Prefereixo imaginar-me les situacions, prefereixo pensar que "aquella dona és feliç encara que sigui una total desgracida", prefereixo... no ho sé, creure que el pintor va pintar el quadre per mi, segons les meves necessitats i segons els meus sentiments i la meva personalitat.

Potser aquest article és una mica egoïsta, potser si un artista llegís això em tiraria els plats pel cap. Però ho sento, tot el que m'agrada de l'art és que, encara que no ho sigui, me'l puc fer meu.

O sigui que no vull que ningú s'agafi el peu de la lletra tots els comentaris que faig de les obres d'art, perquè poden o no ser certs. Són uns comentaris completament personals, com l'art i tot allò que el rodeja.

LES PARAPLUIES

OBRA: LES PARAPLUIES
AUTOR: PIERRE AUGUSTE RENOIR
ESTIL: IMPRESSIONISME
CRONOLOGIA: 1883
LOCALITZACIO: NATIONAL GALLERY, LONDON

Si he escollit aquesta obra artistica (el teclat irlandès no te accent tancat) per comentar no es ben be perquè sigui una de les meves preferides. No obstant, la setmana passada vaig anar a Dublin i vaig tenir l'oportunitat d'anar al Museu d'Art Contemporani de Dublin, i aixi com per art de màgia, perquè la veritat ja estava a punt de marxar, vaig veure aquesta obra i vaig quedar fascinada.
En tots els indrets on he buscat informacio sobre aquest quadre em diu que es troba al museu d'art de la ciutat de Londres. No m'he preocupat a buscar si en els ultims anys ha estat traslladat o si el quadre de Dublin n'es una reproduccio. Jo vaig veure el quadre a Dublin, va ser un dels millors moments que he passat a Irlanda i lo demes no em preocupa.

Un quadre llampant, de grans dimensions i simplement CAPTIVANT. L'estil amb què Renoir explica la vida de cada un dels personatges nomes mitjansant (el teclat tampoc te c trencada) un pinzell i uns colors es meravellosa.

Cada personatge te una historia, i cada historia te un personatge.
El personatge principal del quadre es la dona sense paraigua (el teclat tampoc te dièresi). I potser ho podem veure com una paradoxa perquè precisament el nom del quadre es "els paraigues", no obstant el personatge mes proper a nosaltres i, per tant, el que veiem primer, no porta paraigues. I es que es tracta d'una dona que simplement amb la mirada podem veure que no pertany precisament a la classe rica burgesa de la ciutat. Es, diria jo, una crida. Amb el cistell, un vestit negre llarg fins els peus sense cap detall que el caracteritzi com a vestit de classe alta, sense cap barret al cap i amb una mirada cansada, trista i resignada expressada amb uns ulls petits i el cap lleugerament inclinat, Renoir ens explica les condicions de vida d'aquesta jove que a mes, no te cap paraigua per tapar-se quan plou, i que porta un cistell perquè fins i tot els dies de pluja ha de sortir a comprar per poder fer el sopar dels senyors que ja el deuen esperar amb ànsia.
Pero el que a mi mes m'ha cridat l'atencio de la dona no es com va vestida, ni tampoc si porta o no paraigua, sino la manera en què mira i la posicio del seu cos. Amb una mà aixeca la faldilla per no mollar-se i amb aquest simple gest nosaltres sabem que està caminant. Però es que a mes mira directament al quadre, es a dir, a nosaltres. I es que està col.locada de tal manera que sembla que camini cap a nosaltres, amb un rostre de pena descomunal que dona completament la sensacio que ens està demanant ajuda. Vol sortir del quadre, sortir de tota aquesta classe burgesa que te el voltant. Fugir d'aquesta societat capitalista que nomes mira l'economia. Fugir de totes aquestes dones burgeses que nomes es preocupen de tenir vestits bonics, joies, d'estar cada dia ben pentinades, i que la falsedat es la seva millor eina per mantenir-se i fins i tot triumfar dins aquesta classe, que ella deu considerar simplement repugnant, però que evidentment no li queda mes remei que suportar perquè, tan si vol com si no, ells son els que estan el poder, i els qui manen.

Les segones figures que veiem en el quadre son tres personatges femenins: Una mare i les seves filles. Nomes amb la mirada de la mare vers la seva filla petita ja sabem que els tres personatges son una familia. No hi ha res mes tendra que l'amor d'una mare, un amor que Renoir ha sabut expressar a la perfeccio amb el rostre de la mare i la mirada que dirigeix a la seva "nena petita". La germana gran tambe està mirant a la petita, potser amb una mica de gelosia perquè es, d'alguna manera, la protagonista del "trio".
I la nena simplement es dedica a mirar el quadre, com si sabes que Renoir l'està pintant i vulgues sortir "d'allò mes bonica". No vol marxar del lloc on està, però la seva germana i la seva mare li estan dient, "va que marxem".
Evidentment, i sense cap mena de dubte, aquesta familia de dones prove de la classe burgesa, nomes s'han d'observar els vestits que porten i els farbalans al cap i comparar-los amb la pobra dona de "classe baixa".

Just darrera aquestes tres dones, es troba una dona que està mirant el cel i automàticament obrint el paraigua. Es la dona que ens situa el quadre en el temps, i que ens diu que no fa gaire estona que plou, que simplement acaba de comensar fa uns moments. O potser no, potser està mirant el cel per comprovar que ha parat de ploure i està plegant el paraigua. Jo, personalment, prefereixo pensar que tot just ha comensat fa uns minuts.

A l'esquerra del quadre, darrera la protagonista, es troba un home amb la mirada perduda cap a algun lloc que no es troba pintat en la pintura però que està situat darrera la germana gran de la familia burgesa. Sigui el que sigui allò que està mirant ho fa amb una tendresa insoparable, demostrant-nos que es una cosa, una persona, un lloc... que el fa felis.

I just a la meitat del quadre a la part dreta es veu un bras alsant un paraigua. Amb aquest gest Renoir ens explica la multitud de gent que avui hi ha al carrer, tanta, que fins i tot, un home ha d'alsar el seu paraigua per poder creuar el carrer amb una minima comoditat i sense fer mal a ningu.

I l'ultim dels aspectes importants del quadre: TOTS ELS PARAIGUES SON EXACTAMENT IGUAL. Ni mes grans, ni mes petits; tots del mateix color. Es el reflex d'una classe que es pot permetre el luxe de sortir el carrer un dia de pluja gaudint dels seus vestits sense cap altre feina a fer que passejar-se carrer amunt carrer avall. Es simplement el reflex de la classe burgesa que estava estava comensant a florir a mitjans del segle XIX despres de la revolucio francesa, la revolucio industrial, el capitalisme, la il.lustracio i tots els canvis de mentalitat que s'havien i s'estaven experimentant en aquells moments.

LES MEVES PRIMERES SENSACIONS DE LA CIUTAT DE GALWAY

Doncs res, ja estic aqui, completament instal.lada.
Abans de fer-vos un anàlisi exhaustiu de tot el que hi ha per aqui vui dir-vos que en aquests teclats irlandesos no hi ha ni accents tancats ni tampoc "c" trencades. Aixi que res, haureu de llegir l'article adaptant-vos a això.

Galway es fantàstic. Genial. Una passada. Es completament diferent a totes les ciutats que mai hagi pogut veure. Tot es diferents: les cases, els bars, les botigues... Tot. I m'encanta. Quan camino pel centre de la ciutat es com caminar per la casa de la Pipi calzas largas. Cada casa es d'un color diferents. I què voleu que us digui, a mi això em dona molt bon rotllo. Nomes necessito caminar per Galway escoltant la canso "Walk of Life" dels Dire Straits per ser una de les dones mes felices del mon. I ara la Marta de Mallorca diria: "Que facil que es fer felis a una persona!" Doncs si marta, es xupat (:p).

A mes he tingut molta sort. Estic visquent a Knocknacarra, es un petit barri de les afores de Galway. El tipic lloc amb les casetes gegantines, ple de verd a tot arreu i amb una tranquil.litat descomunal. Genial. Amb un bus soc a Galway amb deu minuts.

I la familia tambe es una autèntica passada. El pare es Pakistani i la mare irlandesa. Son tan bona gent!

I no passo gens de gana! Tot el dia em diuen: "menja això, menja allò". El que passa que jo no menjo gaire perquè no m'agrada gaire la mantega i aquestes coses tan "fattening", you know.

I què mes dir-vos... M'han marxat les pors? Es clar que no. Si que m'ha marxat la por d'arribar aqui i no saber que fer ni ensortir-me'n de res, i de tenir una mala familia, i de què no em donessin menjar, etc. etc. etc. Ara ja no tinc aquella por a marxar. Ara tinc MOLTA por a tornar. A tornar i que tot sigui diferent. Què us he d'explicar? Totes les pors que vaig escriure a l'altre article hi seran ara, existiran demà, la setmana que be i fins que no torni i ho vegi tot al seu lloc no marxaran.

Però be, m'hi haure d'acostumar. Igual que m'haure d'acostumar a aquest nou teclat!!!!!! Quina merda no trobu cap signe enlloc!

I res, ja tornare a escriure d'aqui a un temps. Ara me'n vaig a fer un vol pel centre de la ciutat que es genial, i a comprar una mica de roba perque em fa falta!

4 DIES PER COMENÇAR UNA NOVA VIDA, I DOS MESOS I MIG PER ACABAR-LA

Me'n vaig a Irlanda, a la ciutat de Galway exactament. Encara no sé què em va passar pel cap quan vaig decidir emprendre un viatge de dos mesos i mig cap a una ciutat totalment desconeguda per mi. I me'n vaig sola. Me'n sortiré?, suportaré estar lluny dels meus amics i la meva família?, ho sabré suportar? Totes aquestes preguntes me les faig dia sí i dia també. Tinc molta por al fracàs, com també tenia por al fracàs a la selectivitat i a la universitat. Però què carai, me n'he sortit força bé de totes dues coses i de moltes més, per què hauria d'anar malament ara? Jo mateixo em poso les traves i jo mateixa me les trec del cap. Però només cal que passin uns minuts perquè els meus dubtes sobre la meva autoestima i possibilitats de victòria tornin a aparèixer.
És cert que tinc moltes ganes de marxar i de viure una nova experiència. Vaig a treballar dos mesos i mig i a intentar millorar una mica el meu anglès, que m'encanta. I és cert també que tota aquesta vivència personal em serà profitosa i esdevindrà una bona lliçó personal. Ho sé. Tot i així continuo tinguent por. Por a l'enyor, por a perdre'm moltes coses d'aquí, por a què els meus amics m'oblidin. I sí, ho sé, sé que no m'oblidaran, que tornaré i m'espararan amb els braços oberts. Però i si no sé integrar-me al seu nou estil de vida? Temo arribar i estar "fora d'òrbita" perquè els meus amics han viscut moltes coses sense mi. O que s'endinsin en un altre centre d'amistats en el qual jo n'estic exclosa.
Molts dubtes i temors se'm presenten a la ment ara, abans de marxar. Però no hi ha volta enrera. Només em queden quatre dies i ja no puc retrocedir. I, què carai, potser em perdré coses però en guanyaré moltes, moltíssimes. Dos mesos i mig tampoc és tan de temps com perquè els meus amics m'oblidin.
Jo mateixa m'ho faig i m'ho desfaig. "Es lo que hay".

DIVAGANT, AMB EL CAP COT, PER UN CERCLE TANCAT

Diuen que totes les persones que moren en una guerra són les úniques que en veuen el seu final. I de fet és cert, ja que una guerra, desgraciadament, NO S'ACABA MAI. El record d'una escena, d'una fotografia, d'un llibre, o simplement el record oral que viu generacions i generacions, fa que els dos bàndols que han participat en una guerra sempre visquin. És inevitable demanar a un jueu que oblidi tot allò que els nazis van fer, per molt que ell no ho visqués ni fins i tot ningú de la seva família. Encara que la història hagi avançat i que els alemanys d'avui no tinguin res a veure amb ALGUNS dels alemanys de la segona guerra mundial, és molt difícil que un jueu vegi a un alemany i no pensi: "Són aquells que ens mataven en cambres de gas". Sense anar tan lluny, nosaltres mateixos, els catalans, encara no hem oblidat la mítica història de l'onze de setembre, i això que han passat ja gairebé 400 anys.
No estic buscant cap solució a aquesta qüestió perquè simplement no hi és. Si amaguem la història potser la gent no sabrà què va passar, però aleshores hi haurà una classe dominant que sempre manarà sobre les altres, sense la possibilitat de trobar una alternativa millor. Les ideologies sempre seran les ideologies, i sempre existiran. I una guerra... una guerra sempre serà una guerra i mai s'oblidarà. I és que una qüestió de guerra sempre portarà a una nova guerra que lluitarà pels mateixos ideals però amb diferents persones a cada bàndol, perquè les anteriors ja no hi són, o ja no són capaços de lluitar més.
Puc dir que em sento frustrada? Sí, absolutament. M'he de resignar a acceptar que una cosa no té solució i m'indigno. Però és que jo mateixa em posiciono sempre en favor d'una o altra idea, i per res del món vull oblidar la història i rebaixar-me per un món millor, però ignorant. Potser allò que hauríem de fer no és amagar ni deixar enrere els esdeveniments, sinó no caure en tòpics. Tòpics com, tots els castellans són franquistes, o tòpics com tots els nord-americans donen suport a la guerra d'Irak (dic aquests dos exemples perquè potser són els tòpics equivocats que sempre tinc a la ment). Potser només hauríem de conscienciar-nos de què la història hi és per no tornar a entrebancar-nos amb la mateixa pedra, però no per viure en una lluita constant. No obstant... hi ha una idea universal dels errors? És a dir, totes les ideologies creuen en un mateix error? És clar que no, l'error dels capitalistes serà la victòria dels comunistes, i la victòria de la burgesia serà l'error del proletariat... EM RENDEIXO.

LA TELEVISIÓ DE L'ALGUER "CATALAN TV" TRENCA ESPECTATIVES

Catalan TV, mig any després de la seva posada en funcionament, ha donat mostres d'un arrelament que ha sorprès els seus promotors, que han hagut de passar de les tres hores d'emissió diàries inicials a les prop de 12 hores actuals.

La primera televisió de l'Alguer, Catalan TV, totalment privada i que s'expressa en italià i alguerès a parts iguals, ha fet de la recuperació de la llengua i la cultura catalanes dels habitants d'aquella ciutat de l'illa de Sardenya un dels seus objectius principals.
El director i la cap d'informatius de Catalan TV, Domenico Cesaracciu i Elisabetta Dettori, van presentar ahir l'experiència, que va arribar a les pantalles l'octubre passat, en el 6è Mercat Audiovisual de Catalunya, que se celebra a Granollers i que reuneix més d'un miler de professionals del sector audiovisual i de les televisions locals.
"S'ha demostrat que emetre en alguerès no és cap barrera, sinó que és un signe d'identitat que la població reclamava", explica Elisabetta Dettori, que cada dia presenta l'informatiu diari del vespre -que s'emet primer en italià i després en alguerès-, que és el producte estrella d'aquesta emissora, que compta amb una plantilla de deu persones i preveu arribar a la vintena abans d'acabar el 2005.
L'alguerès és la llengua habitual d'una quarta part dels 40.000 habitants de la ciutat sarda -sobretot de la gent de més de 50 anys- i porta dos segles transmetent-se sobretot per tradició oral i sense cap tipus de suport oficial. (...)

Diari Avui, divendres 13 de maig de 2005

Una vegada més, però cal dir que aquesta vegada per bé, s'ha demostrat la importància i sobretot la influència dels mitjans de comunicació a la societat diària.
Aquesta vegada sí que puc dir chapeau al director i al a cap d'informatius del canal de TV, perquè ha elegit la millor via possible per fer renéixer una llengua.
Penso que introduir l'alguerès dins l'educació també és una via molt fonamental i útil, no obstant només va dirigida a infants i joves adolescents, i hi ha molta gent d'entre 20 i 40 anys que no parlen, ni tan sols saben, l'alguerès. Introduint-lo dins una programació televisiva, en canvi, la llengua pot arribar des del més petit al més gran, i pot ser una influènca molt interessant, només s'han d'observar els primers resultats esmentats a la notícia de la part superior.
En una part de la notícia, que aquí no l'he posada perquè es podia fer pesat, esmenta el paper de la TV de Catalunya. Aquesta ha donat de manera totalment gratuïta les seves produccions de "Sitges" i "Secrets de Família" a la televisió algueresa, i segons el diari Avui, són seguides per un nombre bastant elevat d'audiència. Crec que també he de felicitar en aquest cas a la televisió catalana, perquè ajuda al foment de l'alguerès i per tant del català.
Realment no puc negar la meva felicitat vers aquesta notícia i espero poder viatjar un dia al preciós indret de l'Alguer, i poder parlar, sense cap mena de problema, el català.

UNA FRASE

Un dia, com molts altres, amb un sol brillant o uns núvols enfuriasmats deixant-la caure, sol o acompanyat a l'habitació de casa seva o entre margarides enmig un parc verd, assegut o estirat, dormint o disfrutant del plaer de la vida, Leornado da Vinci va dir: "La bellesa és present a la vida, però és immortal en l'art", i no hi ha res més vertader que aquesta premissa.

GOS ENTERRAT A LA SORRA

NOM DE L'OBRA: Gos enterrat a la sorra
AUTOR: Francisco de Goya (1746-1828)
CRONOLOGIA: 1820-1821
LOCALITZACIÓ: Museo Nacional del Prado (Madrid)

Aquesta obra és completament misteriosa i trenca amb totes les tendències artístiques del pintor.
L'obra és senzilla i pura, però posseeix, de manera molt soterrada, un clar missatge humà.
En la pintura simplement es veu el cap d'un gos que és enterrat per un cúmul de sorra. La cara del gos expressa clarament un rostre de preocupació, por, esforç però a la vegada resignació. Depèn de com es miri el seu rostre sembla que estigui lluitant per sobreviure. No obstant, mirat des d'una altra perspectiva sembla que estigui esperant la mort un cop se n'ha adonat de què no té res a fer.
Una cosa sí que està clara, en canvi, és que el gos no en té cap culpa de què s'estigui morint. La naturalesa està realitzant el seu curs sense veure que un gos està patint les conseqüències de la mare natura i s'està quedant, a poc a poc i amb comptagotes, enterrat dins una muntanya de sorra que li portarà la mort.
Quin és, doncs, el missatge de Goya?
Goya utilitza la metàfora per realitzar aquest quadre: el gos signifia la persona humana i la sorra que va caient i l'enterra no és res més que el pas del temps. Allò que vol explicar Goya en aquest quadre és que el pas del temps destrueix l'home, un home que malauradament està totalment lliure de culpa. Mostra també que a pesar de l'esforç que l'home faci la mort és inevitable. És per això que aquest quadre provoca tant un sentiment d'esforç com de resignació, perquè per molt d'esforç que facis la mort arribarà un dia o altre, i això fa que finalment decideixis resignar-te i esperar que el destí faci la seva feina.

Goya és, indiscutiblement, un geni tant de l'art espanyol com mundial de la pintura de finals del segle XVIII i principis del XIX. Definia l'art com "la sagrada Ciència que tant d'estudi exigeix fins i tot per aquells que han nascut per a ella", i potser per això, perquè no creia que hagués nascut per a l'art, o perquè creia que s'havia d'estudiar fins a l'últim centímetre va esdevenir i és fins a l'actualitat un clar exemple de pintor exemplar de tota la història.

SENSE TÍTOL

No fa més densa la llum
el teu cos que ara tinc als braços
Ni és llunyana la tarda
en els teus ulls expectants i tan tendres

S'atura el temps en cada paraula,
repetida perquè esdevingui nova
i és colpidorament fàcil de creure
si puc tenir-te entre els braços.

Miquel Martí i Pol

EL FIRAL D'OLOT FARCIT DE ROSES I LLIBRES

Olot, dissabte 23 d’abril de 2005. Dos quarts de 7 de la tarda.
Com cada any a Olot, el centre neuràlgic de la diada de Sant Jordi està situat al Firal, altrament dit Passeig d’en Blay per la reproducció de “La lectura”, una escultura de l’autor olotí Miquel Blay, que es troba situada en un cantó del passeig.
Dins aquest llarg carrer i sota edificis tan notables com la Casa Solà-Morales, el Teatre Principal o la Casa Gaietà Vila se situen una trentena de parades que, en relació amb el 23 d’abril, venen roses i llibres de tots els gèneres.
L’ambient que s’olora és completament heterogeni. Cada parada respon a un interès diferent, començant per la taula dels nens de l’Escola Pia que venen roses i samarretes pel viatge de fi de curs; seguint per la parada d’institucions culturals com “La casa de Andalucía” o “L'Escola de Dansa Folklòrica de la Garrotxa” i acabant per una associació que recull diners pels afectats del Tsunami a Sri Lanka, entre moltes altres.
Amb tot es respira un ambient tranquil i càlid a pesar d’haver-hi un nombre bastant elevat de gent.

Comencem el recorregut pel cap de munt del Firal que està representat per “La Font del Mil.lenari” de l’escultor Emili Xargay. El volum de gent en aquest punt és encara bastant poc accentuat. A mesura que ens endinsem pel passeig, no obstant, les parades cada vegada estan més juntes i la gent més conglomerada. Davant la parada de la Creu Roja trobem dues famílies que per la conversa que mantenen fa molt de temps que no es veuen. Comenten la rapidesa en què han crescut els seus respectiu fills mentre aquests s’observen sabent que es coneixen però desconeixent-ne de què.
Cada vegada es fa més difícil arribar a l’altra banda, i per això és necessari esquivar noies de totes les edats aguantant roses amb un somriure d’orella a orella i agafades de la mà del seu “enamorat”. Dins aquest ambient trobem l’Elena, una estudiant de Magisteri d’Educació Primària a la Universitat de Girona (UDG). L’Elena ens crida l’atenció per les seves tres roses que duu a la mà. “Dues són de la meva parella i una del meu germà”, anuncia contenta i confessa: “La festa de Sant Jordi és un acte tradicional que per res del món es pot perdre”. Explica que no considera que la diada sigui una festa masclista. “Però els llibres són més cars que les roses i tampoc hi ha dret”, rectifica finalment.
Arribant al final del passeig trobem la Llibreria Drac, una llibreria que ocupa gairebé tota l’amplada del Firal. Està situada sota la casa Gaietà Vila, un edifici modernista de l’arquitecte Alfred Paluzie i molt emblemàtic per la ciutat d’Olot. L’acumulació de gent en aquest punt ja és notable.
La Georgina, de 30 anys i venedora de llibres a la Llibreria Dracreconeix: “El dia de Sant Jordi és molt important perquè ens aporta molt benefici econòmic” i recorda que els llibres que ha venut més són: “Cuina per solters”; “Minoria Absoluta”; “El gran engany” i “El Quixot” en versió infantil.
En aquest moment comencen a actuar els Xerrics, la colla castellera d’Olot. Entre pilar i pilar parlem amb la Sandra de 18 anys, cap de mainada de la colla que manifesta que li fa “molta il·lusió” actuar aquest dia. “És una tradició catalana dins una altra tradició catalana”, afegeix mentre la criden per al pròxim pilar.
En Gerard Martín, un altre xerric amb uns quants anys més, exactament 38, diu una mica desil·lusionat que no hi ha “suficient” gent. “I és una pena”, lamenta.
Els castellers aconsegueixen fer dos pilars i un tres de cinc net.
Un cop acabada l’actuació tothom torna a posar els ulls en els llibres i les roses de les parades. Per aquí trobem la Beti, una dona de 46 anys que està comprant “Tota la vida” d’Ada Castells per la seva filla Mireia. Assenyala que Sant Jordi és “imprescindible” perquè, tal i com diu ella: “És el reflex i la continuació d’una llegenda”. No pensa el mateix l’Ernest, de 17 anys i estudiant de segon de Batxillerat a l’institut IES SEP La Garrotxa que es queixa convençut: “Per mi Sant Jordi és una obligació, una coacció”. Conclou indignat: “Quan vulgui regalar una rosa ja la regalaré!”.
Cap a les 8 del vespre la gent comença a desaparèixer amb bosses plenes de llibres i mans ocupades amb roses.
Davant el Teatre Principal una noia es despedeix de les seves amigues i es queda esperant davant la porta. Al cap d’uns segons arriba un noi de més o menys la mateixa edat que ella. Li dóna una rosa i la noia somriu vergonyosament. Es fan un petó lentament, s’agafen de la mà i marxen. És el final d’una diada que, seguint la tradició, segurament es repetirà l’any vinent.

NODO 50

He estat visitant i observant el portal d'internet anomenat Nodo 50. Tal com diu a la pàgina, "La contrainformación en red: un territorio virtual para los movimientos sociales y la acción política en internet".
Després d'observar bastant detalladament la pàgina i després de llegir-ne alguns articles he pogut arribar a unes conclusions tant positives com negatives del portal.

M'agradaria fer esment especialment a la gran quantitat d'organitzacions que ja sigui de manera indirecte (mitjançant links) o de manera directa (escrivint a la pròpia pàgina), formen part de tots els articles i informació que es troba al portal.
Considero que la pàgina està molt encertada pel que fa al volum d'informació, que és molt complexa i heterogenia. Tant es pot parlar sobre el nacionalisme; com el racisme; com els maltractaments domèstics; o com el nacionalisme de Bush.
És completament cert que a la pàgina deixen ben clar què són i diuen exactament el següent: Somos un proyecto autónomo de contrainformación telemática orientado a los movimientos sociales, una asamblea independiente que proporciona servicios informáticos y comunicativos a personas, grupos y organizacions de izquierda, un servidor de Internet en el que confluyen voces antagonistas y alternativas desde un amplio espectro político; un centro de encuentro, difusión y contrainformación para l@s sin voz, disidentes, subversiv@s y desencantad@s... nada más y nada menos". Després d'aquesta presentació s'entén perfectament la tendència dels seus articles i tots els seus links, però veig una contrainformació massa radical i sense cap ganes de què sigui contrastada.

Trobo molt interessant, també, les opinions que s'estableixen a la pàgina, ja que són opinions elaborades sota una gran base de recerca d'informació. A més són temes poc tractats als mitjans de comunicació o tractats d'una manera molt més contrària, cosa que et permet veure altres punts de vista.

Finalment vull acabar dient que, encara que la informació en sí sigui, pel meu gust, bastant bona i elaborada, trobo que està molt desorganitzada. Amb totes les organitzacions que escriuen a la pàgina, i amb tots els diferents temes que hi ha, es podria fer perfectament un petit apartat que ordenés els temes i els separés, d'aquesta manera costaria menys buscar els articles del tema que a un li interessa. No obstant, a aixó sí que no vull que se m'oblidi trobo molt encertat la complexitat de la pàgina, ja que no només s'hi troben articles i opinions sinó també un nombre immens de links, informació sobre manifestacions i reunions, foros de debat, campanyes solidàries, etc.

Si voleu anar a la pàgina de la contrainformació en xarxa Nodo50 cliqueu aquí:"

QUÈ SIGNIFICA PER MI TENIR AQUESTA WEB BLOG?

Ara que ja tinc la web blog més o menys encaminada m'agradaria explicar-vos què representa i què m'aporta personalment aquesta pàgina web.

La veritat és que quan el nostre professor de Gèneres Interpretatius i Informatius en Premsa, José María Perceval, ens va dir un dels primers dies de classe que cada un de nosaltres havíem de tenir, a final de curs, una web blog vaig pensar: "Quin pal!". Aleshores quan ens va informar que la web havia de tenir uns requisits mínims recordo que vaig dir: "Jo no hi posaré cap article de més a més, amb els que ell demana ja n'hi ha prou!".
Ara però reconec que he de rectificar tots aquests pensaments. La web s'ha convertit en una mena d'afició que fins i tot s'està transformant en una adicció. Me l'he feta completament meva indepentment de si ha de ser o no ha de ser un treball de classe. Hi col.loco els articles imprescindibles per aprovar però no són ni de bon tros els que considero més importants.
Gràcies a aquesta web puc fer reflexions completament subjectives i personals dels temes que més m'interessen i m'apassionen. Puc demostrar la meva pròpia personalitat i això és molt important per mi.
Aquesta web m'està aportant molt coneixement personal i moral, ja que per escriure cada un d'aquests articles m'informo en altres llocs, o reflexiono dins de mi mateixa.

Espero que l'altra gent disfruti aquesta web tant com l'estic disfrutant jo.

LES CARRERES D'HUMANITATS SÓN IMPRESCINDIBLES

Una comissió ministerial proposa eliminar les carreres d'humanitats i filologia catalana

Presidida pel rector de la Universitat Autònoma de Madrid, la subcomissió aposta per mantenir la carrera de llengua espanyolaMARCEL BARRERA. Barcelona

Els títols universitaris de filologia catalana i d'humanitats corren el perill de desaparèixer. Una subcomissió creada pel Ministeri d'Educació i presidida pel rector de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Ángel Gabilondo, ha aprovat per amplíssima majoria un polèmic document que serà presentat al govern espanyol i al Consell de Coordinació d'Universitària. El text, rebutjat ja per la comunitat universitària de Catalunya, proposa elimina del tot humanitats i difumina els estudis de llengua i literatura catalana en un únic ensenyament de graduat en llengües i cultures modernes en què també s'inclou el gallec, l'euskara, l'italià i l'alemany. La proposta, en canvi, manté els estudis de llengua espanyola i planteja unificar en una de sola les carreres d'història i història de l'art.

Vilaweb -El Punt Digital- Dimarts 3 de maig de 2005

Com aquesta notícia moltes més.
La veritat és que des de Madrid cada dia la diuen i la fan més grossa.
És completament indignant i incompresible com algú pot fer un document com aquest i com un ramat de, direm ximples per suavitzar l'assumpte, pot aprovar-lo.
És que ningú ha pensat què suposaria eliminar la carrera de Filologia Catalana?
No pot ser que una llengua oficial no tingui la seva pròpia carrera. Si s'elimina aquesta carrera o es subordina a una altra les conseqüències poden ser fatals:
Tal com diu molt bé a la notícia de la web digital del diari el punt, el document proposa unir en una sola carrera les llicenciatures de Filologia Catalana, Filologia Vasca, gallec, alemany i italià. Està molt clar, doncs, que l'estudi de les llengües no serà tan eficient ni detallat com en les carreres actuals. En aquest moment la llicenciatura de Filologia Catalana dura quatre anys, i la llicenciatura de llengües modernes que volen instaurar també durarà quatre anys però amb l'estudi de cinc llengües. Sortiran igual de preparats els estudiants? Rotundament, no. Després de fer aquesta llicenciatura no crec que hi hagi molts estudiants que es vulguin dedicar a ensenyar català ja que a més podran disposar de l'alemany que actualment està evolucionant molt internacionalment. Els llicenciats actuals de Filologia Catalana un dia s'aniran acabant i ja no hi haurà ningú per rellevar-los. El cicle retroalimentari, per tant, també s'acabarà. I precisament és el que vol Gabilondo: EXTINGIR A POC A POC LA LLENGUA CATALANA SENSE QUE NINGÚ SE N'ADONI.
Si la qüestió està en què actualment la carrera de Filologia Catalana té molt poca demanda trobo absurd que s'arribi a extrems com aquest. Estic d'acord que les humanitats estan en una petita crisi aquests anys, i que hi ha molt pocs estudiants implicats en aquestes carreres. Però la història sempre s'ha anat alternant. Si bé és cert que actualment les ciències són les que dominen i "passen la mà per la cara a les humanitats", fa uns 30 o 40 anys era el revés. I n'estic completament segura que la història canviarà perquè sempre ha canviat.
Realment espero que des de la Generalitat i altres institucions catalanes es faci alguna cosa per frenar aquesta proposta.
Ja sé que segurament el document no es durà a terme perquè ni el govern català ni tampoc la opinió pública de Catalunya ho permetrà. Però és que no puc entendre com algú pot dur a terme una proposta com aquesta.
També vull parlar de la subordinació de la carrera d'Història de l'Art dins la d'Història. Potser són llicenciatures que tenen algunes assignatures i característiques semblants, però no poden ser, sota cap concepte, una mateixa carrera.
Si l'art s'incorpora dins la història, a les classes només s'explicaran els quadres i les tendències artístiques dins una relació de fets històrics, però no s'explicarà els pensament i idees de l'autor que van fer que un quadre determinat fos de color verd i no vermell i que una persona determinada fos pintada d'esquenes i no de front. L'art perdria la seva essència sota unes bases objectives històriques.
NO PODEM PERMETRE QUE LA CULTURA I LA LLENGUA SIGUI CASTIGADA D'AQUESTA MANERA.

QUÈ ÉS L'ART?

"Les tres gràcies" de Rubens; "Monjo vora el mar" de Friedrich; "La família de Carles IV" de Goya; "Impression" de Monet; "El petó" de Rodin, etc només són una petita part d'allò que s'anomena Art. Certament Goya, Monet, Friedrich, etc. són uns vertaders genis. No obstant l'art va molt més enllà que una "Mona Lisa" o unes "Tres meninas". L'art és qualsevol dibuix que fa un infant de 4 anys a classe; és qualsevol grafit il.legal en una paret; qualsevol gargot que hom fa quan està immensament enfadat amb sí mateix; i som, sens dubte, cada un de nosaltres. Perquè l'art és l'expressió d'un sentiment, la manifestació d'un desig, la personalitat d'un ésser, la seva manera de fer, i sobre totes les coses, L'ART ÉS UNA COSA ÚNICA. És per això que no podem tancar la nostra visió de l'art en les magnífiques obres d'esplèndits autors que veiem diàriament en anuncis publicitaris, portades de llibres o dibuixos de roba, perquè hi ha un nombre infinit de manifestacions artístiques que no tenen res a veure amb una pintura, escultura o arquitectura; que tenim molt més a prop del que ens pensem i que poden, fins i tot, formar part de la nostra vida.
QUÈ HI HA MÉS MERAVELLÓS QUE SER PROTAGONISTA D'UNA OBRA D'ART?

KENSINGTON

La llum de l'estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tant lent, per on la meno
fins al cim.
"Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m'he tornat una flor groga."
D'imaginar floral, a mi m'és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol.la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m'hi doni. Dic:
"Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí."
M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
"No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m'he tornat una flor groga."

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Aquest poema, encara que costi de percebre-ho a la primera llegida, és realment un poema eròtic.
La situació general del poema és un home i una dona que acaben de fer l'amor. Només de començar els versos, amb les paraules que l'autor emplea, ja sents aquell cansament però a la vegada satisfacció que se sent un cop has fet l'amor amb la teva parella. "La llum de l'estiu nòrdic és immensa, i aquelles tardes que no moren mai. "Com la pau de després".
Amb aquests tres versos l'autor parla d'aquella placidesa interior que et fa somriure mentre estàs estirat al llit mirant al sostre i acariciant a aquella persona que t'acaba de deixar completament fosa. I en aquesta escena l'autor aconsegueix trencar el silenci: "I elles diuen gairebé el vell secret que cerquem sempre per camins nous". Ara parla referint-se a les dones en general, sense especificar. I elles parlen, i diuen aquell vell secret. Aquest vell secret a mi només em trasmet una paraula: T'estimo

En la segona estrofa el protagonista abandona l'universalitat per endinsar-se dins l'especificació de la dona que té al costat. "I ella parla..." Deixant de banda aquell vell secret que totes les dones diuen durant "la pau de després", ara només parla la seva dona, amb unes paraules personalitzades i que van dirigides exclusivament a ell:
"Sempre em sembla que em transformo. No sabràs mai les coses que em fas creure... Què hi ha més bonic i plaent que t'expliquin tot allò que has aconseguit fer sentir a la parella mentre fèieu l'amor? Aquesta estrofa és un dels millors actes de sinceritat i confiança que es poden arribar a fer. La dona li diu, amb unes paraules completament exòtiques i característiques, que acaba de fer-se com a dona perquè acaba de disfrutar d'una manera descomunal. Però les paraules que emplea són tant metafòriques i hiperbòliques que el sentiment de plaer encara s'accentua més. "Una vegada vaig ser Kensigton... Fa un moment et dic que m'he tornat una flor groga". S'ha tornat una flor groga perquè acaba de florir. Gràcies al plaer que ha experimentat ha pogut sortir del fred i l'apagament i ha pogut obrir els seus pètals i veure la llum del sol.

En el següent paràgraf torna la veu masculina en primera persona. Com que l'autor va estar uns anys vivint a la Alemanya exiliat, es permet el luxe d'introduir una frase en Alemany dins aquesta estrofa: "Du bist wie eine Blume". Aquesta frase no vol dir res més que "ets una flor groga".
Tot aquest quart paràgraf és metafòric i immensament eròtic: "I a la mà tinc encara un record d'una flor carnívora, la cosa que es va obrint fins a una flor de carn humida, corol.la desclosa vasta increïblement, perquè, insecte, m'hi doni." Aquesta flor carnívora és la part sexual femenina, element que s'identifica molt clarament quan diu que s'obre fins a una flor humida. Ell s'identifica amb l'insecte.

Finalment l'últim paràgraf trenca amb tot l'erotisme que fins ara hi havia.
El protagonista s'ha pensat que havia entès tot el plaer que ha fet produir a la seva amant. I convençut i a la vegada orgullós diu: "Et tornes una flor, i tot el cos et puja cap aquí".
Aleshores la dona el corregeix dient-li que la flor no compta. Que allò que realment importa és que la flor sigui de color groga. Aquest paràgraf només manifesta que per molt que l'home hagi fet disfrutar a la seva parella i per moltes coses que li hagi fet sentir, mai podrà entendre ni tampoc saber allò que realment ha sentit.
Per tant, en aquest poema, el sexe s'expressa com un tot però a la vegada separat. La parella fa el possible per fer disfrutar al seu cònjugue, i realment ho aconsegueix. Ells dos sempre sabran allò que senten, però mai arribaran a saber allò que fan sentir.