A LA MEVA ÀVIA:
La gent ens pregunta què ens han portat els reis i nosaltres només podem dir-los que aquest any els reis, en comptes de portar-nos regals, s’han endut una de les persones més importants de la nostra vida, un dels pilars de la nostra família.
En el fons estem contents perquè per fi has deixat de patir i pots descansar tranquil.la. Però egoistament plorem. Plorem perquè no podrem gaudir més de la teva companyia, perquè ens sentirem buits davant la teva absència. I és que ens has donat tant sense demanar res a canvi que serà impossible no trobar-te a faltar.
En aquest moment les paraules sobren però no volem que marxis sense que sàpigues que mai t’oblidarem i que sempre et recordarem com la dona generosa, senzilla, treballadora, solidària i lluitadora que eres.
En el fons estem contents perquè per fi has deixat de patir i pots descansar tranquil.la. Però egoistament plorem. Plorem perquè no podrem gaudir més de la teva companyia, perquè ens sentirem buits davant la teva absència. I és que ens has donat tant sense demanar res a canvi que serà impossible no trobar-te a faltar.
En aquest moment les paraules sobren però no volem que marxis sense que sàpigues que mai t’oblidarem i que sempre et recordarem com la dona generosa, senzilla, treballadora, solidària i lluitadora que eres.
Totes les gràcies que et puguem donar sempre seran poques, però tot i així no ens cansarem mai de repetir-ho:
Moltes gràcies Nati
Moltes gràcies Mama
Moltes gràcies Iaia
T’ESTIMEM
De la teva família
Ja fa dies, o més ben dit, ja fa mesos, vaig recomenar el llibre "11 minuts" de Paolo Coelho a la secció de recomenacions literàries. 
ANGELS
Oscar Wilde va dir que per escriure només es necessitaven dues coses: saber què dir, i dir-ho. No obstant, jo no tinc aquesta sort.
Doncs res, ja estic aqui, completament instal.lada.
Me'n vaig a Irlanda, a la ciutat de Galway exactament. Encara no sé què em va passar pel cap quan vaig decidir emprendre un viatge de dos mesos i mig cap a una ciutat totalment desconeguda per mi. I me'n vaig sola. Me'n sortiré?, suportaré estar lluny dels meus amics i la meva família?, ho sabré suportar? Totes aquestes preguntes me les faig dia sí i dia també. Tinc molta por al fracàs, com també tenia por al fracàs a la selectivitat i a la universitat. Però què carai, me n'he sortit força bé de totes dues coses i de moltes més, per què hauria d'anar malament ara? Jo mateixo em poso les traves i jo mateixa me les trec del cap. Però només cal que passin uns minuts perquè els meus dubtes sobre la meva autoestima i possibilitats de victòria tornin a aparèixer.
Diuen que totes les persones que moren en una guerra són les úniques que en veuen el seu final. I de fet és cert, ja que una guerra, desgraciadament, NO S'ACABA MAI. El record d'una escena, d'una fotografia, d'un llibre, o simplement el record oral que viu generacions i generacions, fa que els dos bàndols que han participat en una guerra sempre visquin. És inevitable demanar a un jueu que oblidi tot allò que els nazis van fer, per molt que ell no ho visqués ni fins i tot ningú de la seva família. Encara que la història hagi avançat i que els alemanys d'avui no tinguin res a veure amb ALGUNS dels alemanys de la segona guerra mundial, és molt difícil que un jueu vegi a un alemany i no pensi: "Són aquells que ens mataven en cambres de gas". Sense anar tan lluny, nosaltres mateixos, els catalans, encara no hem oblidat la mítica història de l'onze de setembre, i això que han passat ja gairebé 400 anys. 
Un dia, com molts altres, amb un sol brillant o uns núvols enfuriasmats deixant-la caure, sol o acompanyat a l'habitació de casa seva o entre margarides enmig un parc verd, assegut o estirat, dormint o disfrutant del plaer de la vida, Leornado da Vinci va dir: "La bellesa és present a la vida, però és immortal en l'art", i no hi ha res més vertader que aquesta premissa.