DIVAGANT, AMB EL CAP COT, PER UN CERCLE TANCAT
Diuen que totes les persones que moren en una guerra són les úniques que en veuen el seu final. I de fet és cert, ja que una guerra, desgraciadament, NO S'ACABA MAI. El record d'una escena, d'una fotografia, d'un llibre, o simplement el record oral que viu generacions i generacions, fa que els dos bàndols que han participat en una guerra sempre visquin. És inevitable demanar a un jueu que oblidi tot allò que els nazis van fer, per molt que ell no ho visqués ni fins i tot ningú de la seva família. Encara que la història hagi avançat i que els alemanys d'avui no tinguin res a veure amb ALGUNS dels alemanys de la segona guerra mundial, és molt difícil que un jueu vegi a un alemany i no pensi: "Són aquells que ens mataven en cambres de gas". Sense anar tan lluny, nosaltres mateixos, els catalans, encara no hem oblidat la mítica història de l'onze de setembre, i això que han passat ja gairebé 400 anys. No estic buscant cap solució a aquesta qüestió perquè simplement no hi és. Si amaguem la història potser la gent no sabrà què va passar, però aleshores hi haurà una classe dominant que sempre manarà sobre les altres, sense la possibilitat de trobar una alternativa millor. Les ideologies sempre seran les ideologies, i sempre existiran. I una guerra... una guerra sempre serà una guerra i mai s'oblidarà. I és que una qüestió de guerra sempre portarà a una nova guerra que lluitarà pels mateixos ideals però amb diferents persones a cada bàndol, perquè les anteriors ja no hi són, o ja no són capaços de lluitar més.
Puc dir que em sento frustrada? Sí, absolutament. M'he de resignar a acceptar que una cosa no té solució i m'indigno. Però és que jo mateixa em posiciono sempre en favor d'una o altra idea, i per res del món vull oblidar la història i rebaixar-me per un món millor, però ignorant. Potser allò que hauríem de fer no és amagar ni deixar enrere els esdeveniments, sinó no caure en tòpics. Tòpics com, tots els castellans són franquistes, o tòpics com tots els nord-americans donen suport a la guerra d'Irak (dic aquests dos exemples perquè potser són els tòpics equivocats que sempre tinc a la ment). Potser només hauríem de conscienciar-nos de què la història hi és per no tornar a entrebancar-nos amb la mateixa pedra, però no per viure en una lluita constant. No obstant... hi ha una idea universal dels errors? És a dir, totes les ideologies creuen en un mateix error? És clar que no, l'error dels capitalistes serà la victòria dels comunistes, i la victòria de la burgesia serà l'error del proletariat... EM RENDEIXO.
1 comentario
Musa -
PD: enhorabona pes teu excel·lent de català!