ART I PERSONALITAT, UNA SOLA CARA
Sempre que escric un comentari d'una obra d'art a la pàgina tinc por de no ser lo suficientment bona com per analitzar un quadre. Sento com si no fos legítim que jo, una simple estudiant de periodisme, faci un comentari d'una obra d'un pintor reconegut mundialment.El que estic intentant explicar és que de vegades penso que el pintor em mataria si llegís els meus articles perquè potser dic tot el contrari d'allò que ell volia transmetre.
Però és que si precisament hi ha una característica que fa que sigui una total apassionada de l'art és que té infinites interpretacions. Interpretacions que poden canviar d'un dia per l'altre només canviant l'estat d'ànim de cadascú; interpretacions que seran completament diferents entre dues persones però que seran igualment vàlides; interpretacions que no s'acostaran ni lo més mínim a tot allò que sentia el pintor en pintar el quadre.
Però és que si he de ser sincera m'és absolutament igual allò que pensi un autor d'una obra d'art. I és que l'únic que m'importa quan observo una obra d'art són tots aquells sentiments i totes aquelles emocions que passen per la meva ment. Igualment tampoc en faré de res de saber allò que pensava l'autor, perquè igualment puc o no estar-hi d'acord. Prefereixo imaginar-me les situacions, prefereixo pensar que "aquella dona és feliç encara que sigui una total desgracida", prefereixo... no ho sé, creure que el pintor va pintar el quadre per mi, segons les meves necessitats i segons els meus sentiments i la meva personalitat.
Potser aquest article és una mica egoïsta, potser si un artista llegís això em tiraria els plats pel cap. Però ho sento, tot el que m'agrada de l'art és que, encara que no ho sigui, me'l puc fer meu.
O sigui que no vull que ningú s'agafi el peu de la lletra tots els comentaris que faig de les obres d'art, perquè poden o no ser certs. Són uns comentaris completament personals, com l'art i tot allò que el rodeja.
1 comentario
dErsu_ -