4 DIES PER COMENÇAR UNA NOVA VIDA, I DOS MESOS I MIG PER ACABAR-LA
Me'n vaig a Irlanda, a la ciutat de Galway exactament. Encara no sé què em va passar pel cap quan vaig decidir emprendre un viatge de dos mesos i mig cap a una ciutat totalment desconeguda per mi. I me'n vaig sola. Me'n sortiré?, suportaré estar lluny dels meus amics i la meva família?, ho sabré suportar? Totes aquestes preguntes me les faig dia sí i dia també. Tinc molta por al fracàs, com també tenia por al fracàs a la selectivitat i a la universitat. Però què carai, me n'he sortit força bé de totes dues coses i de moltes més, per què hauria d'anar malament ara? Jo mateixo em poso les traves i jo mateixa me les trec del cap. Però només cal que passin uns minuts perquè els meus dubtes sobre la meva autoestima i possibilitats de victòria tornin a aparèixer.És cert que tinc moltes ganes de marxar i de viure una nova experiència. Vaig a treballar dos mesos i mig i a intentar millorar una mica el meu anglès, que m'encanta. I és cert també que tota aquesta vivència personal em serà profitosa i esdevindrà una bona lliçó personal. Ho sé. Tot i així continuo tinguent por. Por a l'enyor, por a perdre'm moltes coses d'aquí, por a què els meus amics m'oblidin. I sí, ho sé, sé que no m'oblidaran, que tornaré i m'espararan amb els braços oberts. Però i si no sé integrar-me al seu nou estil de vida? Temo arribar i estar "fora d'òrbita" perquè els meus amics han viscut moltes coses sense mi. O que s'endinsin en un altre centre d'amistats en el qual jo n'estic exclosa.
Molts dubtes i temors se'm presenten a la ment ara, abans de marxar. Però no hi ha volta enrera. Només em queden quatre dies i ja no puc retrocedir. I, què carai, potser em perdré coses però en guanyaré moltes, moltíssimes. Dos mesos i mig tampoc és tan de temps com perquè els meus amics m'oblidin.
Jo mateixa m'ho faig i m'ho desfaig. "Es lo que hay".
1 comentario
helen -