Me'n vaig a Irlanda, a la ciutat de Galway exactament. Encara no sé què em va passar pel cap quan vaig decidir emprendre un viatge de dos mesos i mig cap a una ciutat totalment desconeguda per mi. I me'n vaig sola. Me'n sortiré?, suportaré estar lluny dels meus amics i la meva família?, ho sabré suportar? Totes aquestes preguntes me les faig dia sí i dia també. Tinc molta por al fracàs, com també tenia por al fracàs a la selectivitat i a la universitat. Però què carai, me n'he sortit força bé de totes dues coses i de moltes més, per què hauria d'anar malament ara? Jo mateixo em poso les traves i jo mateixa me les trec del cap. Però només cal que passin uns minuts perquè els meus dubtes sobre la meva autoestima i possibilitats de victòria tornin a aparèixer.
És cert que tinc moltes ganes de marxar i de viure una nova experiència. Vaig a treballar dos mesos i mig i a intentar millorar una mica el meu anglès, que m'encanta. I és cert també que tota aquesta vivència personal em serà profitosa i esdevindrà una bona lliçó personal. Ho sé. Tot i així continuo tinguent por. Por a l'enyor, por a perdre'm moltes coses d'aquí, por a què els meus amics m'oblidin. I sí, ho sé, sé que no m'oblidaran, que tornaré i m'espararan amb els braços oberts. Però i si no sé integrar-me al seu nou estil de vida? Temo arribar i estar "fora d'òrbita" perquè els meus amics han viscut moltes coses sense mi. O que s'endinsin en un altre centre d'amistats en el qual jo n'estic exclosa.
Molts dubtes i temors se'm presenten a la ment ara, abans de marxar. Però no hi ha volta enrera. Només em queden quatre dies i ja no puc retrocedir. I, què carai, potser em perdré coses però en guanyaré moltes, moltíssimes. Dos mesos i mig tampoc és tan de temps com perquè els meus amics m'oblidin.
Jo mateixa m'ho faig i m'ho desfaig. "Es lo que hay".

Doncs res, ja estic aqui, completament instal.lada.
Abans de fer-vos un anàlisi exhaustiu de tot el que hi ha per aqui vui dir-vos que en aquests teclats irlandesos no hi ha ni accents tancats ni tampoc "c" trencades. Aixi que res, haureu de llegir l'article adaptant-vos a això.

Galway es fantàstic. Genial. Una passada. Es completament diferent a totes les ciutats que mai hagi pogut veure. Tot es diferents: les cases, els bars, les botigues... Tot. I m'encanta. Quan camino pel centre de la ciutat es com caminar per la casa de la Pipi calzas largas. Cada casa es d'un color diferents. I què voleu que us digui, a mi això em dona molt bon rotllo. Nomes necessito caminar per Galway escoltant la canso "Walk of Life" dels Dire Straits per ser una de les dones mes felices del mon. I ara la Marta de Mallorca diria: "Que facil que es fer felis a una persona!" Doncs si marta, es xupat (:p).

A mes he tingut molta sort. Estic visquent a Knocknacarra, es un petit barri de les afores de Galway. El tipic lloc amb les casetes gegantines, ple de verd a tot arreu i amb una tranquil.litat descomunal. Genial. Amb un bus soc a Galway amb deu minuts.

I la familia tambe es una autèntica passada. El pare es Pakistani i la mare irlandesa. Son tan bona gent!

I no passo gens de gana! Tot el dia em diuen: "menja això, menja allò". El que passa que jo no menjo gaire perquè no m'agrada gaire la mantega i aquestes coses tan "fattening", you know.

I què mes dir-vos... M'han marxat les pors? Es clar que no. Si que m'ha marxat la por d'arribar aqui i no saber que fer ni ensortir-me'n de res, i de tenir una mala familia, i de què no em donessin menjar, etc. etc. etc. Ara ja no tinc aquella por a marxar. Ara tinc MOLTA por a tornar. A tornar i que tot sigui diferent. Què us he d'explicar? Totes les pors que vaig escriure a l'altre article hi seran ara, existiran demà, la setmana que be i fins que no torni i ho vegi tot al seu lloc no marxaran.

Però be, m'hi haure d'acostumar. Igual que m'haure d'acostumar a aquest nou teclat!!!!!! Quina merda no trobu cap signe enlloc!

I res, ja tornare a escriure d'aqui a un temps. Ara me'n vaig a fer un vol pel centre de la ciutat que es genial, i a comprar una mica de roba perque em fa falta!